REFERENTS HISTÒRICS DELS 1500 METRES LLISOS MASCULINO

 

        BREU INTRODUCCIÓ HISTÒRICA

 

Si intentem realitzar l’històric d'una prova atlètica, per buscar la veracitat del seu contingut, és aconsellable començar pel succeït al Segle XIX, que és quan realment es comencen a organitzar i controlar tots els moviments atlètics de l'època moderna.

 

Fer-ho amb anterioritat, és perdre'ns en la infinitat del temps, on solament trobarem anècdotes i resultats de dubtosa credibilitat. Hem de tenir en compte que l'antiguitat de l'atletisme pot ser tan antiga, com la pròpia humanitat, per la qual cosa el ventall d'interrogants podrien arribar a l'infinit.

 

Un punt de referència aconsellable, seria començar a partir de l'any 1875, quan es crea a les Illes Britàniques, el Amateur Athlétic Club, amb la finalitat de controlar tots els registres realitzats fins a aquest moment i organitzar els campionats d'Anglaterra, i altres competicions després de la seva creació.

 

És per això, que els primers resultats al mig fons a les Illes Britàniques, es presten una mica al dubte, pel fet afegit que són registrats al pas de la milla anglesa (1609,36m). Això va succeir ja al Segle XVIII quan en 1787, un atleta anglès Steve Warpole realitza un temps de 4:30,0 en una prova que, se suposa, va ser sobre la milla.

 

Com a primera marca oficial sobre els 1500 metres llisos, mesurat pel sistema mètric decimal, l'aconsegueixen els britànics Walter Lay i William Richard, quan obtenen en el Royal Oak a Manchester, l'any 1865 un temps de 4:17,0 , considerat per molts estadistes de l'època, com el millor registre fins a aquell moment.

 

De totes maneres, 30 anys més tard, la IAAF , fundada a Estocolm el 17 de juliol de 1912, fa constar en el seu Llibre dels Rècords, una marca anterior del francès Michael Soalhat, quan el dia 26-05-1895 aconsegueix a París un temps de 4:16,2/5, que aviat milloraria el seu compatriota Albín Lemusiaux, en aconseguir, a la mateixa capital francesa, una marca de 4:10,2/5, el dia 28-06-1896, considerada com la millor de Segle XIX.

 

ELS PRIMERS MOVIMENTS DEL SEGLE XX

 

La consolidació oficial d'aquesta disciplina, vindria de la mà dels II Jocs Olímpics de París l'any 1900, on el britànic Charles Bennet aconsegueix la primera medalla d'or per a un atleta anglès, en registrar un temps de 4:06,2.

 

Arnold Sheppart y Abel Kiviat en la final dels 1500m. Als Jocs d’Estocolm de 1912

 Solament quatre anys després, començaria l'hegemonia dels atletes americans, quan en els tres següents Jocs Olímpics, disputats en Sant Louis (1904) Londres (1908) i Estocolm (1912) James Lightbody, Melvin Sheppart i Arnold Jackson, acaparen per aquest ordre les tres medalles d'or. Aquesta supremacia es veuria incrementada, quan un altre americà, Abel Kiviat, aconsegueix la primera plusmarca mundial oficial d'aquesta prova, en aconseguir un temps de 3:59, 4/5 en la localitat de Cambridge ) el 8-6-1912

 

Després dels Jocs d’Estocolm i motivat per l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va paralitzar gairebé tots els esports, les competicions atlètiques van sofrir un gran recés, que no es normalitzaria fins als Jocs d'Anvers de 1920, que lògicament, també van acusar aquest parèntesi bèl·lic, tant pels seus resultats esportius, com para la seva organització.

 

Seria a partir d'aquest moment, quan comencen a aparèixer els grans mites de la història. És el començament dels finlandesos voladors menats per l'atleta més gran d'aquella època Paavo Nurmi i els seus compatriotas Hennes Kolehmainen i Vilho Ritola que juntament amb el francès Jules Ladoumégue, l'italià Luigi Beccali i del neozelandès Jack Lovelock, tots ells plusmarquistes universals, atorgarien a aquesta emblemàtica prova, el llustre que tant necessitava, en aquests anys tan complicats.

 

El britànic Albert Hill, Or als Jocs d’Anvers 1920

Però sempre, els imponderables sorgeixen en el moment més inoportú, sent una altra vegada la nociva Segona Guerra Mundial, la que va tirar pels sòls tot tipus de superació esportiva. Van ser uns llargs dotze anys d'inactivitat, que va afectar a gairebé tots els països del món. No seria fins a l'any 1948, amb l'organització dels Jocs Olímpics de Londres, quan comença un llarg recorregut que portés amb si, l'aparició constant de grans campions i organitzacions atlètiques d'alt nivell. És el començament de l'etapa definitiva de l’olimpisme, que amb el pas del temps seria considerada, com la més gloriosa d'aquesta primera meitat del Segle XX.

 

Com era d'esperar, molt aviat sorgirien noves legions de grans estrelles, com l'escola sueca amb Gunder Hägg, Henry Ericksson, Lennart Strand i Arne Anderssen, que donarien el relleu a una altra escola de gran calibre com l'hongaresa, els representants de la qual Sandor Iharos, Istan Rözsavölgyi, Läszlo Tábori, van deixar palès els seus sensacionals registres per les pistes europees.

 

    APAREIXEN NOUS SISTEMES DE PREPARACIÓ

 

Per primera vegada en l'atletisme modern, apareix Austràlia, que recordem va obtenir amb el seu atleta Teddy Flack, la primera medalla d'or de la història olímpica a Atenes de 1896, quan un revolucionari entrenador Percy Cerutty, dóna a conèixer al món un nou concepte de preparació, que es va conèixer com “entreno natural”, molt similar al desenvolupat a les escoles nòrdiques d'Europa

 

Elliott. Halberg,Rozsalölgy,y Waern en un meeting internacional en 1958

 Aquest tipus de preparació estava basat en la carrera contínua, tant pel camp, com per dunes de sorra de les pròpies platges australianes. Era un entrenament mixt entre aquests dos conceptes, tenint molt poc contacti amb les pistes de cendra. Era un tipus de preparació molt amè que aviat va tenir una gran acceptació, de la qual van sorgir Herbet Elliott, John Landy, Peter Senell, Murray Halberg i Ralp Dubell tots ells campions olímpics i plusmarquistes mundials, que van ser en certa manera, els que van tancar l'etapa de les velles pistes de cendra.

 

Però en tot aquest carrusel de noms, com no podia ser menys, també estaven els atletes de la Gran Bretanya, que van tenir la puntual presència de sempre, amb el seu atleta Roger Bannister, primer home en baixar dels quatre minuts en la milla, com així mateix dels coneguts Sebastian Coe, Steve Owett i Steve Cram, aquest últim primer home en baixar dels 3:30,0, que en el seu moment van acaparar diversos rècords mundials. Ells van ser entre uns altres, els que van cedir el pas a una legió de grans talents, procedents d'un emergent atletisme africà, ja en plena expansió de les pistes sintètiques.

 

LA PRESÈNCIA DELS ATLETES AFRICANS

Una de les primeres aparicions d'atletes africans, es va produir en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968 quan el keniata Kipchoge Keino i el tunicenc Mohamed Gammoudi van aconseguir els triomfs en 1500 i 5000 metres, que ja es vaticinaven des dels Jocs de Tòquio de 1964, on va tenir una actuació molt especial, l’etíop Abebe Bikila guanyador de la marató.

 

Posteriorment, un atleta de Tanzània, Filbert Bayi sorprèn al món amb el primer rècord mundial per part d'un atleta africà, en aconseguir un temps de 3:32,2 a la ciutat de Christchurch, el 2 de febrer de 1974 que sols seria un previ avís, al que succeiria posteriorment.

 

Per un moment semblava que aquesta explosió de Filbert Bayi podia ser flor d'un dia, atès que l'armada anglesa de grans mig fondistes, amb el gran Steve Coe al capdavant , el qual li arrabassaria quatre anys més tard, aquesta benvolguda plusmarca, que més tard passaria a mans d'altres dos compatriotes seus, Steve Ovett i Steve Cram, aquest últim primer home en superar la barrera dels 3:30,0 en el meeting de Nice el dia 16 de juliol de 1985, competició que va comptar amb la presència de l’espanyol José Luis Gonzalez.

 

ELS DOMINADORS DEL MIG FONS MUNDIAL EN LA SEGONA MEITAT DEL SEGLE XX

Sebastian Coe, or en 800m. en Moscou-80	Steve Ovett, or en 1500m a Moscou-80

 

Per cert la marca de José Luis González amb un temps de 3:30,92 el situava com a primer espanyol que mai havia estat tan a prop d'un rècord mundial absolut amb un retard de 2 anys, arrabassant aquesta supremacia espanyola a Tomás Barris, que ho posseïa des del 29 d'agost de 1958 en el meeting de Turku (Finlàndia) amb un temps de 3:41,7 i 3 anys de retard. Actualment aquests dos atletes segueixen sent, a dia d'avui, com els dos espanyols més propers pel que fa al rècord mundial.

 

Quan tot semblava que la Gran Bretanya, tornava a dominar aquesta prova, solament un mes més tard, el marroquí Said Aouita, els arrabassà aquest preuat ceptre, amb un temps de 3:29,46 aconseguit a Berlín el 23 d'agost de 1985.

 

A partir d'aquest moment el continent africà es converteix en una font inesgotable de grans especialistes que dominen totalment aquesta distància en la qual sobresurten els noms del marroquí Hicham El Garrouj i l'algerià Noreddine Morceli, els quals acaparen gairebé tots els títols, ja siguin olímpic, mundials o les seves respectives plusmarques

 

LA PRESÈNCIA D'ESPANYA EN ELS LLISTATS MUNDIALS

 

Com sempre ha succeït, l'atletisme espanyol va haver de lluitar, com va esdevenir en altres esports, amb un significant retard en relació amb altres països europeus, pel greu inconvenient que va suposar la nostra postguerra civil. Van ser uns anys molt complicats, no solament per a l'esport, sinó per a tota la societat espanyola.

 

És veritat que es van anar salvant obstacles i inconvenients polítics, però també afortunadament, molta gent amant del nostre esport, va saber marcar un camí per retrobar el lloc que mereixia l'atletisme espanyol.

 

ELS GRANS PIONERS D’ AQUEST PROVA

El catalá Pere Prat l’any 1915	El vasc Juan Muguerza l’any 1920

 

Van ser temps molt difícils per poder mirar a Europa, però encara que poc, alguna cosa es feia. Cal recordar que va haver-hi moments que érem el furgó de cua del tren europeu, però competir amb països de segon nivell, ja suposava un gran èxit per a tots. Durant bastants anys, el nostre esport era conegut a través de repetitives trobades, amb França-B, Portugal, Itàlia-B, Luxemburg o Sarrebruch, però l'important era que ja estàvem caminant.

 

El que no es pot ometre, és que gràcies als festivals i als campionats que se celebraven per moltes àrees del nostre país, com van ser els nacionals del Front de Joventuts, Universitaris, Militars, Regionals, i per descomptat els Nacionals Absoluts, van ser decisius perquè gradualment, anessin apareixent molts practicants, atès que en aquells temps, era l'esport més assequible i econòmic, al que tots podien accedir.

 

LA PLUSMARCA ESPANYOLA QUE VA LLANÇAR AL MIG FONS ESPANYOL CAP L'ELIT MUNDIAL

 

La història mai explicada a Espanya d'aquesta emblemàtica prova. Això va succeir a la ciutat finlandesa de Turku el dia 29 d'agost de 1958, en una afable tarda nit, al voltant de les 21 hores, amb una temperatura de 22 º C, una humitat de 65 % i una velocitat del vent gairebé nul·la. La pista de cendra estava considerada entre les millors del món. L'estadi situat entre la frondositat dels nombrosos boscos de la ciutat, tenia una capacitat per uns 5000 espectadors, que pràcticament estaven damunt de les pistes.

 

En aquell moment, un atleta barceloní Tomás Barris, aconseguia en el bressol de l'atletisme mundial, una marca de 3:41,7 considerada, com la dotzena millor marca del rànquing mundial, solament superada per onze països d'un gran nivell atlètic, com Austràlia, Estats Units, Nova Zelanda, Finlàndia, Suècia, Rússia, Anglaterra i Hongria, però per davant de països com Alemanya, França, Itàlia, Iugoslàvia, Romania i Bèlgica, països considerats igualment, com a grans potències del mig fons mundial. Aquest fet va obrir totalment, les portes dels més acreditats estadis europeus, per a l'atletisme espanyol.

 

       UNA FOTOGRAFIA HISTÒRICA INÈDITA A ESPANYA

 

Turku (Finlandia). Arribada de la prova dels 1500 metres, on Tomàs Barris                                     (4t a la foto) assoliria la marca de 3:41,7, el dia 29 d’agost de 1958

 

En aquesta, per a nosaltres històrica prova, en la qual van participar 15 atletes de diferents països, es van batre simultàniament els rècords absoluts d'Hongria, Espanya i Polònia, amb la següent classificació:

 

 

Classificació final			Temps parcials
Olavi Vuorisalo F	3:40,8		400 m	57,0
Olavi Salsola F	3:41,5		800 m	1:57,8
L. Kovacs H	3:41,6		1000 m	2:28,4
Tomás Barris E	3:41,7		1200 m	2:58,6
W.Oriwald P	3.42,0		1500 m	3:41,7
H.Hopeassari F	3:45,2

 

No estant autoritzada l'actuació d'atletes llebre, la prova va ser comandada de forma alterna, pels finlandesos Salsola, Vuorisalo i Hopeassari fins als últims 300 metres finals.

 

HOMOLOGACIÓ OFICIAL DE LA PLUSMARCA

 

Els temps anotats pels tres jutges de la prova van ser: Tres minuts quaranta-un segons i set dècimes. Tres minuts quaranta-un segons i set dècimes. Tres minuts quaranta-un segons i sis dècimes. Oficialment va ser homologat per la Real Federació Espanyola d'Atletisme a Madrid, presidida per Andrés Tuduri, el 15 de gener de 1959, constant en el foli 44, tom 7º en el Llibre de Rècords reglamentaris, segellat i reintegrat de Timbres.

 

Aquesta plusmarca es va mantenir inalterable en la taula de rècords espanyols, durant 10 anys, fins que l'aragonès Alberto Esteban ho va rebaixar a 3:41,3 en el seu pas per la milla, en un meeting internacional a Estocolm, el dia 2 de juliol de 1968. Solament un mes després, aquesta marca seria superada en Göteborg, pel madrileny Jorge González Amo, en aconseguir un registre de 3:40,0 el 26 d'agost de 1968.

 

       LA CONSOLIDACIÓ INTERNACIONAL DEL 1500 METRES ESPANYOL

 

José Luis González	José Manuel Abascal	Fermín Cacho

La presència de nombrosos noms il·lustres en els grans meetings europeus, com José Luis González, José Manuel Abascal, Fermín Cacho, Reyes Estevez, Andrés Diaz, José Antonio Rodolat, Alberto Esteban i Jorge González Amo, entre uns altres, va portar amb si l'esperança que a curt termini, el nom del nostre país, seria una realitat en els llocs alts dels rànquings internacionals.

 

Aquesta és sens dubte, la prova més llorejada a nivell internacional, de totes les que conformen el calendari atlètic espanyol, sent a més la introductora en l'àmbit internacional, de la sensació de que el nostre atletisme, podia aconseguir en un futur molt proper, el màxim guardó mundial, que no podia ser un altre, que l'or en uns Jocs Olímpics.

 

EL MOMENT CIM DE L'ATLETISME ESPANYOL

Aquest fet memorable va succeir en els inoblidables Jocs de Barcelona de 1992, on el soriano Fermín Cacho, en una carrera tàctica de gran calibre, aconsegueix el triomf en 1500 metres, posant el fermall de l'or, a una llarga i reeixida llista de noms, que van tenir una incidència molt positiva, perquè aquest històric moment fos una realitat.

 

LA VICTORIA MES GRAND DE L'HISTORIA  ATLÈTICA ESPANYOLA

Fermín Cacho, Medalla d’Or a Barcelona-1992, amb 3:40,12

Referents històrics, olímpics i mundials
Millor marca segle XIX	Albin Lemusiaux	FRA	4:10,2/5	París	28-06-1896
Millor marca segle XX	Hicham El Guerrouj	MAR	3:26,00	Roma	14-07-1998
Millor marca segle XXI	Bernat Lagat	USA	3:26,34	Brussel.les	24-08-2001
1º Campió Olímpic	Teddy Flack	AUS	4:33,2	Atenes	19-04-1896
1º Rècord Mundial	Abel Kiviat	USA	3:56,4/5	Cambridge	08-06-1912

Cronologia de Campions Olímpics
Atenes	1896	Teddy Flack	AUS	4:33,2
Paris	1900	Charles Bennet	GBR	4.06,2
Sant Louis	1904	James D.Lightbody	USA	4:05,4
Londres	1908	Melvin Sheppart	USA	4:03,4
Estocolm	1912	Arnold Jackson	USA	3:56,8
Anvers	1920	Albert Hill	GBR	4:01,8
París	1924	Paavo Nurmi	FIN	3:56,6
Amsterdam	1928	Harry Larva	FIN	3:53,2
Los Angeles	1932	Luigi Beccali	ITA	3:52,2
Berlín	1936	John Lovelock	NZ	3:47,8
Londres	1948	Henry Ericksson	SWE	3:49,8
Hélsinki	1952	Josep Barthel	LUX	3:45,1
Melbourne	1956	Ronald N. Delany	IRL	3:41,49
Roma	1960	Herb Helliott	AUS	3:35,6
Tòquio	1964	Peter Snell	NZ	3:38,1
Mèxic	1968	Kipchoge Keino	KEN	3:34,9
Munic	1972	Pekka Vesala	FIN	3:36,33
Montreal	1976	John Walker	NZ	3:39,2
Moscú	1980	Sebastian Coe	GBR	3:38.40
Los Angeles	1984	Sebastian Coe	GBR	3:32,53
Seúl	1988	Peter Kono	KEN	3:35,96
Barcelona	1992	Fermín Cacho	ESP	3:40,12
Atlanta	1996	Noureddine Morceli	ALG	3:35,78
Sidney	2000	Noah Ngeny	KEN	3:32,07
Atenes	2004	Hicham El Guerrouj	MAR	3:34,18
Pequín	2008	Asbel Kipruto	KEN	3:34,11
Londres	2012	Taoufik Makhloufi	ALG	3:34,08
Rio de Janeiro	2016	Matthew Centrowitz		3:50,0

Les 10 millors marques mundials de tots els temps
Hicham El Guerrouj	MAR	3:26,00	Roma	14-071998
Bernat Lagat	USA	3:26,34	Bruselas	24-082001
Asbel Kiprop	KEN	3:26,69	Mónaco	17-07-2015
Noureddine Morceli	ALG	3:27,72	Niza	12-07-995
Silas Kiplagat	KEN	3:27,64	Fontvieille	18-07-2014
Noah Ngeny	KEN	3:28,12	Zürich	11-08-2000
Taoufik Makhloufi	ALG	3:28,75	Fontvieille	17-07-2015
Abdalaati Iguider	MAR	3:28,79	Fontvieille	17-07-2015
Bo Farah	GBR	3:28,81	Fontvieille	19-07-2013
Ronald Kwemoi	KEN	3:28,81	Fontvieille	18-07-2014

 

 

MILLORS ATLETES ESPANYOLS   " ALL TIME "

 Fermín Cacho       3:28,9       Zürich       13-08-1997

  Reyes Estevez         3:30,57       Sevilla   24-08-1999 

   José Luis González   3:30,92        Niza    16-07-1985 

       Isaac Viciosa                 3:30,94    Mónaco   08-08-1998  

         José M. Abascal            3:31,13      Barcelona   16-08-1986

   José A. Rodolat        3:31,21    Estocolmo  17-07-2001

   Andrés M. Diaz                3:31,48   Mónaco  18-08-2000

 Juan Carlos Higuero      3:31,57    Roma   14-07-2006

Arturo Casado              3:32,70     Berlín   22-08-2010

           Alvaro Fernández         3:32,88     Bruselas      03-09-2004. 

 

Llistats tancats el dia 25 de juliol 2018

Fonts d' Informació

Llibres de l’Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme  AEEA
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme  RFEA
Correccions de català  per Anna Martí.
Recerca per Internet
Llibres de la World Rècords de l'International Athletic Foundation  IAAF
Documentació pròpia

                                                                                                                                                                Maig de 2013