LES  MILLORS  MARQUES  ATLÈTIQUES  DEL SEGLE XIX

L’atletisme mundial des de l’any 1827 fins al 1900

Els primers moviments del que es podria anomenar l’Atletisme de "l’Era Moderna” varen començar d’una forma una mica informal a mitjans del segle XIX, molt abans dels “I Jocs Olímpics d’Atenes”, l’any  1896.

Aquestes activitats atlètiques varen tenir els seus orígens a la dècada dels anys de 1820 a les Illes Britàniques, quan en una petita població d’Escòcia, coneguda com a Innerleitheu, va haver-hi la primera aparició atlètica reconeguda com a oficial al "Llibre dels Rècords", de la International Athletic Foundatión 1999, conjuntament amb d’altres marques d’aquella època, totes arxivades i oficialitzades, abans i després de l’aparició de la IAAF el 1912, amb motiu dels "Jocs Olímpics a Estocolm"

Aquesta primera actuació, catalogada a l’esmentat llibre, correspon als resultats d’una improvisada reunió atlètica,  on un jove anglès, l’Adan Williams, va passar el llistó situat a 1.57m al salt d’altura i, més tard, va assolir una distància de 5.41m al salt de llargada; mentrestant, un altre atleta anglès, el William Goodfellow, realitzava un llançament de pes a la distància de 11.43m. Tot això succeïa el dia 26 de Setembre de 1827.

S’hauria de dir que aquestes manifestacions atlètiques es realitzaven en camps de gespa o de terra, com així mateix en qualsevol superfície on es pogués improvisar una pista d’atletisme. De la mateixa manera, hem de dir que aquestes competicions eren obertes per tal de que poguessin participar tant atletes professionals com amateurs.

Aquestes manifestacions normalment eren organitzades per societats privades, recreatives, associacions d’amics, etc., i amb els resultats de tots elles molt ben guardats i arxivats, serviria posteriorment amb el pas del temps, perquè l’IAAF pogués donar-los la validesa per algunes d’elles, després de molta discussió i certes discrepàncies, per poder reflectir la seva veracitat al "Llibre dels Records", que sempre varen ser reconegudes  com a millors marques, però mai com a records oficials.

Aquests reptes atlètics, de la mateixa manera que en d’altres esports, com el futbol, la boxa, rugbi, tenis i molt d’altres, varen tenir el seu bressol als països britànics i  sempre portaven  aparellades una gran quantitat d’aficionats, que fidels als seus costums de les apostes, no perdien la possibilitat de guanyar algun caleró durant els festivals atlètics. S’ha de dir que la influència mediàtica dels mitjans de comunicació, incrementaven cada cop més l’afició a l’esport atlètic, com així mateix, a l’aparició de noves generacions de practicants

Incidint en aquets mitjans de la premsa, s’hauria de dir  que les seves cròniques estaven plenes d’anècdotes i  curiositats, que es succeïen tant dins com a fora de les pistes de competició. La forma de vestir dels atletes, el seu estil de córrer, de saltar, de llançar, les caigudes dels seus salts, etc., els cridava més l’atenció que les pròpies marques,  malgrat que aquestes eren d’una certa notorietat, però tampoc tenien  massa referències d’altres atletes per tal de poder contrastar les unes amb les altres, i donar-los el valor que realment tenien.

S’hauria de conèixer i entendre que en aquells temps no hi havia entrenadors qualificats i si els havia, cadascun tenia la seva pròpia visió i la seva pròpia escola, el que en certa manera, en veure les evolucions dels atletes amb estils molt diferenciats, dins d’una mateixa especialitat, no deixava de ser anecdòtic.

Però, la veritat sigui dita, tot això en el seu conjunt, no deixava de configurar un espectable ple de color  i emoció dignes de recordar si tenim en compte que, tots aquests moviments atlètics, varen succeir quan ara ja estem caminant cap als dos segles després d’aquella primera competició oficial reconeguda per la IAAF

.

En la meva condició, com a membre de l’Asociación Española de Estadísticos del Atletismo (AEEA), he volgut realitzar aquest modest treball, que no té cap altra finalitat que donar coneixement d’aquests fets històrics a les nostres joves generacions d’ atletes i aficionats que, de ben segur, els agradarà saber.

No és descobrir res que no es sàpiga però, és bo recordar les gestes d’aquells pioners que, amb el seu exemple i el seu treball, ens van deixar molt ben marcat el camí a seguir,  el qual ens va portar a fer possible l’organització dels “I Jocs Olímpics de l’Era Moderna”  l’any 1896 a Atenes, gràcies sobretot al gran l’impuls del baró Pierre de Coubertin, el gran artifici de la recuperació dels jocs de l’antiguitat que es realitzaven  a la vall sagrada d’Olímpia. 

TAULA  ESTADÍSTICA DE  LES MILLORS  MARQUES DEL SEGLE XIX

Provas  d' homes 

Altres marques destacades a l’intermig del segle

Com es pot observar, aquests moviments atlètics del Segle XIX, varen tenir amb el pas del temps, una intensa activitat amb la incorporació d’atletes de diferents països,  assolint ja, en aquells llunyans anys, marques molt notables.

Són registres que ara poden semblar molt assequibles d’assolir però, si tenim en compte la precarietat de mitjans de que disposaven aquells pioners, veurem que a més a més de les millors marques que apareixen en aquesta tabla estadística, també van haver, als anys inter mitjos, altres registres d’una certa notorietat, com varen ser, per exemple, la curiosa marca del britànic William Maclaren, el dia 27 de Juliol de 1867, quan a la localitat de va assolir un temps de 11.0 segons justos, en 100 metres llisos, cronometrats al pas intermig d’una prova sobre la distància de 110 iardes (100.58), com així mateix, la del suec Isaac Westergren amb un temps de 10,4/5 a la mateixa distància a Gävle (SWE) el dia 11 de Setembre de 1899.

De la mateixa manera, també en llançaments existien moltes marques enregistrades al "Llibre dels Rècords", com la de Charles Ballentllançant el pes a una distància de 12.55m, el dia 14 d’Octubre de 1842 a la població d’ Ayton., mentre que per una altra banda, un altre atleta anglès, J.Methven passava el llistó situat a 1.81m a la prova d’altura l’any 1856, sent també  un altra compatriota seu, David Jhonstone el que s’enlairava al salt amb  perxa, fins els  3.27m el dia 29 de Juliol de 1864, a la petita vila de  Jedburgh.

Continuant  recordant altres marques de qualitat, s’hauria d’esmentar la que va assolir l’irlandès Jhon Lane a llargada, amb un salt  del 7.05m, sent el primer atleta en traspassar la mítica distància dels 7 metres, el dia 11 de Juny de 1874 a Dublín. Un altre bon registre, el va assolir Richard Pattison (GBR) el dia 1 d’Abril de 1852,  passant el llistó situat a 1.65m  d’alçada a la ciutat de Newcastle, però si volem parlar d’una gran marca, amb un gran ressò mundial, la trobarem en els extraordinaris 47,3 en 440 iardes (402,34 mts) de l’americà Wendell Balker, precursor ja en aquells temps, del que seria domini total dels atletes USA en aquesta distància, aconseguida a Boston el dia 1 de Juliol de 1886.

Es podria continuar esmentant altres destacades gestes que, a mesura que anaven passant els anys, anaven engrandint també els rànquings internacionals del Segle XIX, a la vegada que ajudaven  positivament a l’expansió del nostre esport arrel de tot el món.

Amb la finalitat de tenir un coneixement exacte de l’esforç d’aquells llegendaris atletes i poder valorar en la seva justa mesura el seu treball i els seus èxits atlètics, afegeixo una taula d’equivalències de les mides en iardes per l’actual sistema mètric que regeix totes les competicions del nostre calendari atlètic.

Taula comparativa entre iardes i metres

En un pròxim comentari parlaré dels primers pasos de l’atletisme femení dins de la dècada del 1920, que no var ser precisament un camí fàcil, donat  els diversos criteris que hi havia entre els rectors de l’atletisme de l’època. Segons ells, aquesta incorporació de la dona representava una incidència molt negativa per tal de preservar el bon nom d’una societat, que no veia amb bons ulls aquesta presència femenina dins d’un  esport  exclusivament  reservat per a  homes.

Octubre de 2006