ELS “I JOCS OLÌMPICS DE L’ERA MODERNA” EN ATENES DE 1896

La primera olimpiada de  l’ Era Moderna va tenir la seva lògica quan el Govern Grec va  aceptar l’ organizaciò d’ aquests Jocs,  recordant que var ser Atenes el  bressol de l’olimpisme, lo qual va suposar una inmensa satisfació al “Barò  Pierre de Coubertín” artìfex d’ aquesta recuperació, després de 14 segles  de la desaparició dels Jocs de l’ Antigüetat” al any 392.

La  participació del poble grec va tenir una gran ressonancia , al dictar el Govern  Grec, el seu supor per a una llei que permitia l’ emisió de medalles i de  segells de correus. Així mateix s’obria una suscripció popular per a recaptar  fons, amb la finalitat de poder cobrir  el pressupost inicial de 150.000 dragmas, equivalent a uns 440 dólars,  no aceptant-se donatius d’ estrangers.

La  recaptació va depassar totes les previsions arriban-se a la quantitat de  1.500.000 dragmas equivalents a 4.400 dólars, amb lo qual estava més que garantit  l’èxit de l’organització que var comptar amb el supor del Príncipe  Constantino, al assumir la presidència del Comité organitzador dels Jocs, i  la del Rey Jorge I de Grècia, com a jutge i cap responsable suprem, de  totes les decissions polèiques que pogués ocassionar aquest esdeveniment  històric.

L’estadi  escollit del qual el seu nóm era Liburgo, va ser construit gairebé quatre segles A. de C. sent l’escenari on es van desenvolupar els “Jocs de l’ Antigüetat”,  que gràcies a l’ aportació personal del magnat grec Georgios Averoff, resident  en Alejandría amb una aportació de un milió de francs-or, var fer  possible la recuperació del vell estadi, que va ser cobert amb plaques de  marbre, portades del Monte Pintellí, segons els seus desitjos.

Aixó va permetre tanmateix el canviar el seu  antic nóm, per l’ actual de Panathenaikos. Com a tribut a la  seva generositat, es va col.locar una estàtua que vare ser situada a la porta  d’ accés a l‘estadi, que actualment es pot contemplar al mateix lloc.

Alhora  es gravaba el seu nóm a un de vaixell guerra de la marina grega, al qual també  va aportar una considerable quantitat de diners per a la seva adquisició,  conjuntament amb el Govern de Grècia.

El recinte de competicions atlètiques, segueix conservant  totes les seves estructures bàsicas d’antany, amb una recta de  190 metres i unes corves molt tancades que dificulten en  gran messura als atletes en distàncies superiors als 200 metres.

MISCELANIAS DELS JOCS

Durant el Congrés  celebrat en l’ Universitat de la Sorbona a París, el dia 23 de  juny de 1894, va ser escollit com a primer president del Comitè Olimpic Internacional, un famós comerciant grec anomenat Demetrius Vikelas, que dues anys més tard al 1896, sería  substituit pel “Barò Pierre de Coubertín”.

Els països participants foren 14, amb més de 241  masculins i sense cap dona, sent Grècia la més nombrosa amb un total de  197 esportistes i la que menys, Suissa amb tres. Les nacions representades  foren: Grècia, EE.UU.,  Alemanya, França, Hongrìa, Gran Bretanya, Australia, Dinamarca, Suecia,  Austria, Bulgaria, Chile, Italia y Suissa.

El dìa de l’ inauguraciò dels Jocs, la porta d’ accés es  va obrir a les 12 h. i a les 15 h. ja eren allotjades més de 80.000 persones, quedant fora de l’  estadi mès 10.000 que ocuparen les punjols confrontants amb les instal.lacions olìmpiques.

Els esports programats foren nou, atletisme,  natació, gimnàsia, ciclisme, tenis, halterofilia, rem, lluita i tir. Sols es donaven medalles  als dues primers clasificats. Al guanyador se li feia lliurament d’ una medalla  d’argent i una branca d’ olivera, i al segont una medalla de bronze, i una altre  branca de llorer. No hi havía medalla d’or perquè es  considerava que el seu valor, interfiría amb les regles de  l’amateurisme. Var ser als Jocs de Sant Louis de 1904, quan per  primera vegada es va concedír la medalla d’or als guanyadors.

Tanmateix a tots ells se lis feia lliurament d’un diploma  el dìa de la cloenda dels Jocs, conjuntament amb els trofeus que lis  corresponien, durant el curs de la cerimònia ha on tots els equips desfilaven,  portant les banderes dels seus països. No va averi partcipació espanyola ni  presència femenina a les pistes.

La  mùsica que enguarnía els actes protocolaris, va ser composta pel poeta grec Kostis Palamas, el qual va voler dirigir  l’orquesta. Aquesta composició no va ser  l’himne oficial olìmpic, fins els “Jocs de Roma” de 1960.

En  aquests Jocs no va haver l’encès de la torxa olìmpica, un dels sìmbols dels  actuals Jocs. No seria fins l’ Olimpiada d’Amsterdam de 1928, quand es  va encendre per primer cop el pebeter amb el foc portat des de la vall  d’Olimpia, de la mateixa manera, com va succeir amb el jurament olìmpic, que no  va ser oficial, fins els “Jocs d’Anvers” de 1920.

El  primer campió olìmpic després de 1500 anys, vare ser l’ americà James B.  Connolly, a l’ assolir en triple salt una marca de 13.71 el dìa 6 d’ abril  de 1896. Aquest atleta va ésser a punt de ser expulsat de l’ Universidad d’  Harvard, por no disposar de l’autorització dels seus superiors per a  viatjar, efectuant pel seu compte el desplaçament fins la capital grega, en un  vaixell de càrrega i ferrocarril. Hi ha que fer esment que aquest atleta va  assolir el segon lloc en alçada i el tercer en llargada.

Une  altre atípica incidència d’aquests Jocs, va succeir a la prova de fons a  natació en mar oberta, amb una distància de 1.200 metres, tenin-se que dur als  participants en barcasses al lloc de sortida, nadant aquests en lìnea recta  fins la costa, que donat pel estat de la mar i la fredò de l’ aigua, sols foren  presents a la sortida, nou participants.

Però  el gran mèrit d’aquests nadadors, no ser arribar primer, si no més, el poder  mantenír la seva flotabilitat damut de l’aigua, que donat per l’alçada de les  ones, feien perillar seriosament la seva integritat física, com va manifestar  el guanyador de la prova, l’hongarés Alfred  Hajos, que va tenir que realitzar un esforç quasi sobrehumà, sense  importar-li gens la seva clasificació, perquè l’ únic que de debò l’ importava  era arribar viu a la costa, perquè era la seva ùnica salvació.

Una gesta molt difícil  de repetir, va ser protagonitzada pel alemany Carl Schumann, que va  participar a quatre disciplines, atletisme, (llargada, triple i pès) gimnàsia,  (salt de caball, barra d’equilibri i paral.leles), halterofilia i lluita grecorromana, guanyant un total de quatre  medalles d’argent i altres quatre de bronze.

Un  altre càs molt curiòs, d’aquests Jocs, per l’afány que tenia Grècia d’  acumular medalles, va ser programar la prova dels “100 metres lliures per a mariners” a la bahia del Pireo, ha on per participar era requisit  indispensable, ser mariner i grec. Donat per la fredò de l’aigua, dels 12  inscrits sols es varen presentar 3 participants, arriban com a guanyador Ion Malokinis amb un temps de  2:20,2/5.

Però  el moment álgit d’aqueste Olìmpiada pel poble grec, va arribar inesperadament,  després de cinç jornades sense assolir cap guardó, quan un humil pastor, Spyridon Louis, davant la gran sorpresa de tots, arribava guanyador de la  històrica cursa del marathó, lo que li va permetre salvar l’orgull grec i  convertir-se a la vegada com heroi  nacional.

Spyridon Louis amb els trofeus com a guanyador del marathó el dìa de cloenda dels Jocs d’Atenes de 1896

Va ésser tan gran l’alegrìa que va provocar aquesta victòria, que el propi Príncipe  Constantino i el Rey Jorge I, varen saltar a les pistes de l’estadi  per acompanyar al nou heroi grec, corrent al seu costat, els ùltims metres fins  arribar a la meta.

Spyridon Louis, va tardar 2h.58:50 en  recòrrer la distància des de Marathón fins Atenes, amb una  avantatge de més de sis minuts, al segón clasificat també grec. Es diu  així mateix, que la distància, per les dificultats en aquells temps per medìr  el kilometratge, vare ser de 38 kilòmetres. Com tanmateix es va constatar, que va estar 24 horas resant, i  més tard, al mateix dìa de la cursa, es va menjar una gallina sencera.

Una  altre curiòssa anècdota de les moltes que va averi en aquests primers Jocs, va  succeir a la sortida dels 100 metres llisos, quan els atletes adoptaven cadascù  d’ells, una forma diferent de sortir. Va averi un que es sostenìa amb les mans  sobre dos pals, altres que ni tan sols  posaven les mans a terra, i l’ùnic que ho feia de una manera correcte, el  americà Thomas Burke, que vare ser el guanyador amb 12,0, va atreure  l’atenció de tots, tenin que demanar al jutge que li deixés sortir en aquella  posiciò, donçs teníen el dubte de que podia ser una forma ilegal.Thomas  Burke va guanyar també els 400 metres llisos amb un temps de 54,2.

UNA SORTIDA SORPRENENT ALS  100 METRES LLISOS

Històrica sortida dels 100 metres, a Atenes 1896, amb el guanyador Thomas Burke, l’ùnic que es recolsava amb les mans a terra

James B. Connolly	George Garret	Thomas Burke

LA MEDALLA PELS GUANYADORS  DELS JOCS D’ATENES DE 1896

Fons d’ informació:

Recerca per Internet

Arxius de l’AEEA

Documentació pròpia

Decembre  de 2008