ELS JOCS OLÍMPICS DE TÒQUIO DE 1964
LA CAPITAL NIPONA DAVANT UN DIFÍCIL REPTE
Molt sovint, a l’organització d’uns Jocs Olímpics, s’associen una sèrie de problemes inesperats, ja siguin polítics, socials, racials o esportius, i en aquests Jocs de Tòquio, també hi havia una assignatura pendent d’aprovar, com era poder guanyar la credibilitat del món després dels successos esdevinguts duran l’última Guerra Mundial.
Japó, que necessitava de forma immediata, netejar la seva imatge, seriosament perjudicada per l'esmentat conflicte bèl·lic volia demostrar al món la seva recuperació i la seva capacitat organitzativa, assumint l'exigència que suposa organitzar uns Jocs Olímpics.
A la nació japonesa ja li havien estat concedits, l'organització dels Jocs de l'any 1940, que no van poder dur a terme degut a la guerra entre els Japó i la Xina, i amb l’afegit de la II Guerra Mundial. Amb tot aquest panorama va ser impossible acomplir aquesta fita.
Van haver de passar vint-i-quatre anys perquè, davant l'escepticisme de molts països, li fossin concedits aquests Jocs a Tòquio, que d’altra banda, serien els primers a tenir per escenari el Continent Asiàtic.
És obvi dir que el poble japonès es va involucrar totalment en l’organització d’aquest gran repte, despertant l’admiració de tot el món per la seva decidida obstinació a superar tots els obstacles que tenia per davant.
La seva energia i el seu treball per superar la situació catastròfica en la qual es va veure immers va ser elogiada i aplaudida. Aquest desafiament olímpic pot considerar-se com l’inici del miracle econòmic japonès que comportaria, amb el pas de pocs anys, ser considerat el segon país més ric del món.
COMENÇA LA CONSTRUCCIÓ DE LES SEUS OLÍMPIQUES
L'estadi nacional, considerat com el vaixell de comandament d'aquests jocs, construït en la dècada dels anys 1950, es va inaugurar oficialment al novembre de 1958, amb motiu dels Jocs Asiàtics.
Posteriorment i davant la possibilitat d'acollir un esdeveniment olímpic, l'equip d'arquitectes de Enzo Tange i Arata Isozaki, van engegar les obres de remodelació amb un treball magistral, modernitzant les seves dependències així com la seva amplitud, que va passar a tenir una capacitat per a 60.000 espectadors.
Aquesta joia de l’arquitectura esportiva, situada al Parc Meiji de Tòquio, va acollir en el seu projecte la possibilitat d’ampliar les pistes de competició, amb vuit carrers en lloc dels sis que habitualment s’havien desenvolupat en anteriors olimpíades, amb la qual cosa va néixer un nou referent per a la resta del món.
 |
| El mestre Enzo Tange |
En el curs de l’any 1987, el Jurat Internacional de Competències Urbanístiques, va reconèixer aquests treballs, atorgant-li el Premi Pitzker, en considerar que es tractava d’una de les més belles construccions del segle XX, fent un reconeixement, alhora, de l’immens treball realitzat pel govern japonès.
Un altre de les joies, amb la ment posada en la perfecció, va ser l’edificació d’una meravellosa piscina, en el Gimnàs Nacional, amb el sostre mòbil, única també en uns jocs, així com la utilització de la camera lenta i les computadores per verificar, l’autenticitat de les marques enregistrades.
Sempre innovant, es va construir per primera vegada, la Vila Olímpica per a la premsa, jutges i acompanyants, amb una sala per a treballs informàtics i Televisió. Cal assenyalar que per primera vegada aquests Jocs travessaren l’oceà Pacífic via satèl-lit, per fer arribar les imatges en color als Estats Units i a Europa, que va merèixer l’elogi de tots. No debades, a aquesta Olimpíada, també se la va qualificar com “Els Jocs de l’electrònica”.
Tots aquests treballs, a part d'altres obres adherents a aquests Jocs, es realitzaven per grups i torns formats per obrers japonesos, que treballaven de forma ininterrompuda per arribar a temps a aquesta puntual cita olímpica, que tot el poble japonès esperava amb una enorme il·lusió.
LA INAUGURACIÓ D'AQUESTS EXPECTANTES JOCS
La inauguració es va efectuar el dia 10 d'octubre, presidits per l'Emperador Hirohito. La desfilada la va encapçalar la delegació de Grècia, seguida de 5151 participants, d’ entre els quals 678 eren dones, que van representar a 93 països.
 |
| El atleta de Hiroshima Yoshinari Sakai portant la flama olímpica |
L’últim relleu efectuat dins del propi estadi el va realitzar l’atleta de 19 anys Yoshinari Sakai, conegut per el “bebè de Hisroshima” ja que va néixer el mateix dia, de la tràgica explosió de la primera bomba atòmica sobre l'esmentada ciutat. El jurament olímpic va ser a càrrec de l’atleta Takashi Ono.
Com es habitual, també en aquesta Olimpíada de Tòquio, va haver-hi algunes absències, gairebé sempre motivades per termes polítics. D'una banda Xina va rebutjar participar, per fer-ho també, la delegació de Taiwan. També va estar absent, la República de Sud Àfrica, al no rebre invitació per la seva coneguda política de segregació racial. Així mateix Indonèsia, també va estar absent pels seus conflictes interiors. Aquestes baixes van ser compensades, per la participació d'altres catorze nous països.
La delegació d'Alemanya va desfilar per última vegada com a equip unificat, entre els dos sectors de la part Oriental i l'Occidental. Posteriorment com ja és conegut, ho farien per separat, representant l'Alemanya Occidental a la República Federal d'Alemanya (GER) mentre l'Alemanya Oriental ho faria amb les sigles de la República Democràtica d'Alemanya (GDR).
Aquests Jocs i concretament el seu acte inaugural, van estar amenaçats per la inseguretat climatològica, atès que s'anunciava la imminent arribada de l'huracà Wilma, que afortunadament, segons s'apropava a les costes japoneses, va anar diluint la seva intensitat, per arribar en forma de pluja intermitent, acompanyada amb vents de bastant intensitat que van dificultar la consecució de les marques a l'aire lliure.
LA JOIA ARQUITECTONICA D'AQUESTS JOCS
 |
| El Gimnàs Nacional de Yoyogui en Tòquio |
UNA DERROTA QUE VA COMMOCIONAR A TOT UN PAÍS
Com ja havia succeït en d’altres olimpíades, també en aquestes de la capital nipona, van aparèixer nous esports. Per primera vegada va formar part d’uns Jocs el judo, l'esport nacional per excel·lència i el voleibol, on en el primer d'ells i contra el pronòstic general, va aparèixer la primera i inesperada gran frustració per als afeccionats japonesos.
 |
| Antón Geesing, inmovilitzant al ìdol japonès Akio Kaminaga |
El Japó, país d’un nivell mundial en l'especialitat de Judo, va trobar la seva primera dificultat a l'hora de triar qui seria el seu representant, ja que era un país d’un gran volum de practicants.
La decisió no va ser fàcil, se li va concedir aquest honor a l'ídol local, Akio Kaminaga, considerat per unanimitat, com el més hàbil de tots, encara que no el més fort.
La decepció va venir donada en haver d'enfrontar-se al fornit holandès Antón Geesing, que venia precedit amb un gran historial, encara que mai s'havia enfrontat amb els grans especialistes nipons. Aquest gran lluitador amb una alçada d'1.98 i un pes de 120 quilos, havia d’imposar-se a la gran tècnica del japonès, que per la seva banda, donava una alçada de 1.70 i 80 quilos de pes.
Aquest gran desafiament que va tenir lloc en una altra de les modernes instal·lacions, el Nipó Budokan, va tenir un brutal desenllaç per als afeccionats japonesos, que van veure com el seu gran ídol nacional Kaminaga, sucumbia després de nou minuts de lluita amb la més humiliant derrota que pot donar-se en aquest esport, que no és una altra que la immobilització total en el sòl.
Antón Geesing, conscient del que això suposava pels afeccionats japonesos, va demanar als seus seguidors des del centre del “tatami”, no pujar al mateix per celebrar la seva victòria, per respecte als creadors d'aquesta modalitat esportiva i als seus seguidors.
Es va arribar a dir, que diversos afeccionats es van suïcidar arran d'aquest desastre esportiu, i que el mateix havia fet el propi Akio Kaminaga, per demanar perdó per la seva derrota, que segons ell va proporcionar la deshonra del seu poble.
Dos anys més tard, segons algunes versions, Kaminaga se s’hauria suicidat demanant perdó al poble japonès per aquesta derrota, encara que la versió més verídica sembla ser, que la seva mort va ser deguda a una malaltia de càncer que no va poder superar.
ALTRES SUCCESSOS, CURIOSITATS I ANÈCDOTAS OLIMPIQUES
 |
| La ucraïnesa Larissa Latynina guanyadora de sis medalles olìmpiques |
En aquests inoblidables Jocs es van donar una sèrie de coincidències dignes de destacar. Una de les més significatives i històriques, potser va radicar en la gimnasta ucraïnesa Laryssa Latynina, guanyadora de dues medalles d'or, dos d’argent i dues de bronze, aplegant en el seu historial, un total de 18 medalles olímpiques, gesta només igualada en un esdeveniment olímpic, per altres tres esportistes.
Cal assenyalar que aquesta fabulosa gimnasta, va donar per finalitzada la seva carrera esportiva, en aquests per ella inoblidables Jocs de Tòquio.
Un altre perseverant esportista, que no va cessar fins a aconseguir el metall daurat, va ser l'hongarès Imre Polyák, expert en lluita grecorromana que després d'aconseguir tres medalles d’argent en anteriors jocs, va poder finalment, aconseguir a la capital japonesa, l'anhelada medalla d’or, que amb tanta obstinació sempre va perseguir.
Una gesta que no va passar desapercebuda per ningú, va ser la del discòbol americà Al Oerte, que va tornar a guanyar l'or per tercera vegada consecutiva, després de sofrir, una setmana abans, la luxació d'una vèrtebra cervical, però que no li va impedir superar el rècord mundial de l'especialitat.
 |
| Bob Hayes |
Un altre atleta dels Estats Units, Bob Hayes, va aconseguir per primera vegada en la història, recórrer els 100 metres llisos, en menys de 10,seg., però sense poder homologar la marca, per l'excés de vent a favor. Malgrat això, aquest fornit atleta de color, va guanyar la final d'aquesta emblemàtica prova, en 10 segons justos, amb la qual cosa va establir un nou rècord olímpic, alhora que igualava la plusmarca mundial de l'alemany Armín Hary.
Continuant amb aquest llistat de records mundials i olímpics, cal assenyalar a l'americà Henry Carr, rebaixant la plusmarca mundial dels 200 metres llisos amb una marca de 20,3 seg., de la mateixa manera que ho feia el mig fondista neozelandès Peter Snell, doble guanyador dels 800 i 1500 metres llisos a una mateixa olimpíada, fet que ningú havia aconseguit des dels Jocs de Anvers 1920.
Per primera vegada en un esdeveniment olímpic, es va usar la perxa de fibra de vidre, en substitució de les rígides d'alumini, que fins llavors es venien utilitzant. La victòria amb aquest nou material, la va aconseguir el també americà Fred Hansen, amb un salt de 5.10 m., superant en 40 centímetres el rècord mundial, després de prop de nou hores de competició.
 |
| Joe Frazier, gunyant l’or olìmpic a Tòquio |
Els Estats Units, que sempre havien estat els reis de la boxa, en aquesta ocasió, van tenir una grisa actuació salvant el seu honor gràcies a un jove anomenat Joe Frazier, guanyador del pes pesat, el qual pocs anys més tard repetiria la gesta de l’idolotrat Cassius Clay, tanmateix guanyador de la medalla d'or a Roma i que poc temps després, aconseguiria proclamarcom a campió mundial absolut del mateix pes.
Tanmateix en bàsquet, esport de domini gairebé exclusiu dels americans, no van brillar en aquests jocs de la forma aclaparadora com ho venien fent en tots els Jocs anteriors, malgrat el seu triomf en la final davant Iugoslàvia. Els seus jugadors de color, adscrits a el “Black power”, van renunciar a defensar els colors del seu país, amb la qual cosa va desaparèixer l'espectacularitat i la màgia que sempre aportaven a aquest esport.
Altres brillants guanyadors van ser el nedador americà Don Schollander, amb quatre medalles d'or i tres records mundials, així com l'australiana Dawn Fraser guanyadora en la distància dels 100 metres lliures, per tercera vegada consecutiva en uns Jocs Olímpics.
Igualment el remer rus Vyacheslav Ivanof, va guanyar el mateix nombre de metalls daurats, en “skull simple”,en sengles esdeveniments olímpics.
 |
| Wyomia Tyus, guanyant els 100 metres, davant de Ediht McGuire |
Referent a l'actuació femenina, les grans guanyadores van ser les americanes Wyomia Tyus igualant el rècord mundial en una de les eliminatòries, amb 11,2 seg., mentre la seva compatriota Edith McGuire va batre el rècord en els 200 metres llisos de la mítica Wilma Rudoph amb 23,0, essent la britànica Ann Parker qui tancaria el llistat de plusmarques amb la seva sorprenent victòria dels 800 metres, amb 2:01,1, quan ella era la principal afavorida per guanyar els 400 metres llisos, prova en la que no va poder aconseguir la victòria.
La primera prova de combinades femenina, aceptada en uns Jocs Olímpics, va correpondre al Pentatló, de la qual la seva guanyadora, l’atleta de la URS Irina Press, es va convertir en la primera dona, en assolír la plusmarca olímpica i mundial, amb una puntuació de 5246 punts.
Una única i important errada que es pot imputar a aquests brillants jocs, qualificats per alguns rotatius de premsa com els Jocs de la Perfecció, va estar en el fet de no poder obligar a passar el control de feminitat a moltes atletes dels països orientals d’Europa, que es van negar a realitzar-lo.
Malgrat això, al finalitzar els Jocs, es va poder comprovar que l'atleta polonesa Ewa Klobukowska, integrant de l'equip de relleus de 4x100 que va batre el record mundial, era realment un home, per la qual cosa no es va homologar aquest registre, mentre ella era desqualificada de por vida. Aquesta va ser la primera vegada en la historia olímpica, que aixó succeïa. No obstant.aquesta greu incidència, l’equip polonés va guanyar la medalla d’or.
COM SEMPRE LA MARATÓ VA DEIXAR LA SEVA PETJADA
| Abebe Bikila, guanyant aTòquio l’emblemàtica marathó |
La nova participació de l'imprevist guanyador en els anteriors Jocs de Roma, l’etíop Abebe Bikila, s’esperava amb gran expectació. Aquesta vegada, degudament calçat, va guanyar amb una gran superioritat, sent el primer atleta en la història olímpica a aconseguir-ho per dues vegades consecutives. La seva marca de 2h.12, 11 suposava un nou rècord mundial.
Aquesta gesta de Abebe Bikila, adquireix una dimensió enorme si es té en compte que sis setmanes abans va patir un atac d'apendicitis, per la qual cosa va haver de ser intervingut urgentment. Malgrat aquest greu contratemps, l'atleta etíop va entrar a meta còmodament guanyador, amb més de quatre minuts d'avantatge sobre el seu immediat seguidor.
La delegació japonesa, que va obtenir una gran quantitat de medalles en gairebé totes les disciplines, només n’hi faltava una procedent de l'atletisme que no arribava per cap costat. La seva penúltima oportunitat la va tenir en la final dels 10.000 metres, amb la participació de Kokichi Tsuburaya, a priori un dels favorits, que va haver de cedir davant l'impuls de l'americà William Mills, descendent d'una tribu índia, que amb un precari bagatge atlètic, va guanyar davant la sorpresa de tots, amb una marca de 28:24,4.
 |
| William Mills, medalla d’or als 10000 metres |
Per redimir-se d'aquesta nova decepció, el mateix Tsuburaya, encara tenia una última oportunitat, que no era una altra que la prova reina per excel·lència dels jocs, la Marató. En aquesta última prova, i volen imitar el gran atleta francès Alain Mimoun, que als Jocs de Melbourne de 1956, es va trobar en la mateixa situació, on s’hi va jugar el tot pel tot, per guanyar la medalla d’or, abans de la seva retirada del nostre esport, la qual cosa va aconseguir davant del mític Emil Zatopek.
Així doncs, amb un desesperat i últim intent, l’atleta japonès va prendre la sortida per intentar repetir aquell èxit del francès, malgrat que la presència del William Mills, medalla d’or als gran Abebe Bikila, guanyador en els Jocs de Roma i de l'anglès Basil Heatley, plusmarquista mundial en aquell moment, feien molt difícil aquest objectiu.
Però com succeeix en totes les proves dels 42.195 metres, el drama sempre esta a punt d’aparèixer, i això va succeir quan Kokichi Tsuburaya, va entrar en l'estadi en segona posició, entre una enorme explosió de goig de tot el públic posat en peu, però seguit molt a prop pel britànic Basil Heatley, que en l’última corba l’hi va passar al davant, entre el desencant dels afeccionats i l'ensulsiada física i moral del japonès, pel qual guanyar el bronze, va suposar més que una alegria, una enorme decepció, amb l'afegit de ser avançat precisament per una atleta, pertanyen a un dels països aliats.
Kokichi Tsuburaya, no acabava d'entendre que en esport, les derrotes i les victòries comencen i acaben dins del propi estadi, com així mateix la tristesa i l'alegria que aquestes generen. Sempre existeix un dia després i una altra oportunitat, per poder redimir-se d'una mala actuació esportiva. Però ell no ho va entendre així, i aquí va començar el seu calvari personal amb un final que va commocionar al món.
 |
| El podi del marathó, amb Bikila, Heatley i el japonés Kokichi Tsuburaya |
Malgrat aquesta incidència negativa, Tsuburaya, es va convertir, a partir d'aquell moment, en tot un ídol per a l’afecció japonesa de no deixava de victorejar el seu nom i el del Japó, en aconseguir un pòdium olímpic després de 28 anys d'intents frustrats. Però ell ho va entendre com un fracàs al no poder accedir a la medalla d'or, per justificar la confiança que en ell van dipositar tots els afeccionats
ALLÓ QUE MAI HAURIA HAGUT DE SUCCEIR
Les paraules que va pronunciar a la seva arribada, van quedar gravades per sempre en el seu cervell, repetint contínuament. “He fracassat i desil·lusionat a tot el meu poble”. Aquí va començar el seu gran drama personal, que acabaria tràgicament amb la seva vida.
Davant la seva gran actuació, la Junta de les Forces Armades de Defensa, a les quals pertanyia, estava convençuda que ell, era l'home ideal per demostrar al món la puixança de l'atletisme japonès. La cita no era una altra que els Jocs de Mèxic de 1968.
Amb aquesta finalitat, sempre rebent ordres dels seus superiors, va ser concentrat en un centre de tecnificació, amb un espartà pla de treball, amb l'objectiu d'aconseguir aquesta medalla per al país del Sol Naixent, que segons ells, era l'aparador ideal, per fer patent la rehabilitació del Japó en l'entorn mundial.
Aquesta primera decisió, de recloure’l durant un període de quatre anys, comportava la separació de la seva família i de la seva promesa, amb la qual tenia previst casar-se al més aviat possible. Se li va preparar un exhaustiu pla d'entrenament, no se sap per part de qui, que al cap de dos anys, el va deixar completament trencat. Va sofrir serioses lesions en les cames, així com una greu lumbàlgia que el va obligar estar tres mesos ingressat en un centre hospitalitari per a la seva recuperació.
LA FINAL D’UN ATLETA QUE NO PODIA CÓRRER MËS
 |
| Kokichi Tsuburaya |
No hi havia dubte, l’excés de responsabilitat juntament amb la seva càrrega física i mental, li van provocar serioses lesions durant l'any 1967, que va ser quan es va adonar, que ja no podia córrer més de pressa. En els entrenaments, que van venir a continuació, aviat va notar que les seves cames no responien com ho havien fet anteriorment, per la qual cosa va renunciar per aquesta cita olímpica, abandonant tota la seva preparació.
Pocs dies després, reunit tot l'equip seleccionat per als propers Jocs de Mèxic de 1988, van trobar a faltar a Kokichi, sempre puntual a la cita, cosa que van estranyar i no van dubtar en anar a buscar-ho a la seva casa. Allà es van trobar davant una esquinçada escena: Kokichi dessagnat i mort sobre el llit, en haver-se seccionat amb una navalla d'afaitar la caròtida externa.
A les seves mans mantenia la medalla guanyada en els Jocs de Tòquio, juntament amb una patètica nota que deia “No puc córrer més”. Mai el desig de guanyar una medalla havia generat un drama com aquest. Esta molt clar, que la pressió exercida per part dels seus comandaments superiors, com la d'un poble que l’idolatrava i anhelava la seva victòria, va poder més que ell, conscient que no podria correspondre'ls.
UNA PRESÈNCIA ESPANYOLA MOLT TESTIMONIAL
La delegació espanyola va estar composta per 53 esportistes, entre ells tres dones, que van participar sense pena ni glòria., tornant sense medalles, però amb un trist final. El boxador aragonès Valentin Loren, va ser desqualificat de per vida en agredir a l’àrbitre de nacionalitat hongaresa per disconformitat amb la decisió final, de proclamar com a guanyador al seu contrincant, el xinès Hen-Huang.
En aquests jocs es premiava amb un diploma, als sis primers classificats de cada prova, normativa que es va aplicar fins als Jocs de Los Angeles de 1984, on es va ampliar fins als vuit actuals que avui prevalen.
 |
| Luis Felipe Areta, diploma en Tokio |
En aquest barem de diplomes, la millor actuació va correspondre, a l'equip espanyol de hoquei sobre gespa, que va estar molt a prop de revalidar el seu bronze de Roma, però la fortuna no el va acompanyar, en perdre aquesta possibilitat contra Austràlia, on en una equilibrada pròrroga, va sucumbir pel tempteig de 3 gols a 2.
Altres dignes i merescuts diplomes, els van aconseguir, el ciclista José M. López Rodríguez, en la competició de ruta i el boxador canari Domingo Barrera Corpas, classificats en cinquè lloc, tancant la taula l'atleta Luis Felipe Areta, sisè en llargada, amb un salt de 7.34, d'acord amb el pronòstic previst.
Els altres seleccionats en atletisme van ser, Fernando Aguilar, en 5000 i 10000 metres, Francisco Aritmendi, en 5000 metres, Luis María Garriga, en alçada, Rogelio Rivas, en 100 metres llisos i Isidro Sola, en perxa, els quals van ser eliminats en les classificacions prèvies, excepte l'esmentat Luis Felipe Areta.
ANVERS I REVERS DE LA MEDALLA OLIMPICA
|
|
| Campions olímpics | |||
| 100 metres llisos | Robert Hayes | 10,0 | EUA |
| 200 metres llisos | Henry Carr | 20,3 | EUA |
| 400 metres llisos | Michael Larrabee | 45,1 | EUA |
| 800 metres llisos | Peter Snell | 1:45,1 | NZL |
| 1500 metres llisos | Peter Snell | 3:38,1 | NZL |
| 5000 metres llisos | Robert Schul | 13:48,8 | USA |
| 10000 metres llisos | Wiliam Mills | 28:24,4 | USA |
| Marató | Abebe Bikila | 2h.12:11,2 | ETH |
| 3000 m.obstacles | Gastón Roelants | 8:30,8 | BEL |
| 20 km. marxa | Kenneth Matthens | 1h.29:34,0 | GBR |
| 50 km. marxa | Abdon Pamich | 4h.11:29,4 | ITA |
| Relleus 4 x 100 | Equipo de EUA | 39,0 | EUA |
| Relleus 4 x 400 | Equipo de EUA | 3:00,7 | EUA |
| 110 metres tanques | Hayes Jones | 13,6 | EUA |
| 400 metres tanques | Rex Cawley | 49,6 | EUA |
| Salt d’alçada | Valeri Brumel | 2.18 | URS |
| Salt de perxa | Fred Hansen | 5.10 | EUA |
| Salt de llargada | Lynn Davies | 8.07 | GBR |
| Triple salt | Jozaef Schmidt | 16.85 | POL |
| Llançament de pes | Dallas Long | 16.85 | EUA |
| Llançament de disc | Al Oerter | 61.00 | EUA |
| Llançament martell | Romuald Klim | 69.74 | URS |
| Llançament javelina | Pauli Nevala | 82.66 | FIN |
| Decathló | Willi Holdorf | 7887 p. | GER |
| Campiones olímpiques | |||
| 100 metres llisos | Wyomia Tys | 11,4 | EUA |
| 200 metres llisos | Edith McGuire | 23,0 | EUA |
| 400 metres llisos | Betty Cuthbert | 52,0 | AUS |
| 800 metres llisos | Ann Packer | 2:01,1 | GBR |
| 80 metres tanques | Karin Balzer | 10,5 | GER |
| Relleus 4 x 100 | Equipo de Polònia | 43,6 | POL |
| Salt d’alçada | Iolanda Balas | 1.90 | ROM |
| Salt de llargada | Mary Rand | 6.52 | GBR |
| Llançament de pes | Tamara Press | 18.14 | URS |
| Llançament de disc | Tamara Press | 57.27 | URS |
| Llançament javelina | Micaela Penes | 60.54 | ROM |
| Heptathló | Irina Press | 5246 p. | URS |
Fonts d'informació:
Recerca per internet
Arxius de la Reial Federació Espanyola d’Atletisme (RFEA)
Llistats de la IAAF World Records
Correccions del català per gentilesa de Anna Martí
Llibres de la Associació Espanyola d’Estadístics d’Atletisme (AEEA)
Documentació pròpia
Març de 2012