Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

REFERENTS HISTÒRICS DEL TRIPLE SALT MASCULÍ

Antecedents del triple salt al segle XIX

Possiblement la prova del triple salt, sigui una de les disciplines atlètiques, més enrevessades, de totes les que conformant el llistat de proves olímpiques. Els seus antecedents daten des de mitjans del segle  XIX, quan a les Illes Britàniques, sempre impulsats per la seva addició a les apostes, ja es coneixien al 1826, aquest tipus de competició.

S'haurà de dir, que aquesta era una parcel·la quasi  exclusivament, propietat dels  atletes professionals, que van acaparar les millors marques, fins l’any 1873, deixant registrada com a millor registre d’ aquest col·lectiu, la realitzada per Tom Aitken amb un salt de 14,96 aconseguida a la ciutat d’ Innerleithen, localitat d’ ha on procedeixen, la quasi totalitat dels referents, de les proves atlètiques de l’ atletisme masculí.

Es veritat que al intermedi, d’ aquest domini dels “atletes professionals” varen anant apareixen els  que vertaderament exercien aquesta disciplina, com una gratificant forma de fer esport, sense cap tipus d’incentius econòmic, ha on sols es permetia el lliurament de medalles i d’alguns trofeus honorífics, als guanyadors. Hi ha que recordar que estem parlant dels atletes “amateurs”.

Un dels primers que varen atreure l’atenció dels afeccionats, va ser l’irlandès Daniel Shanhan, amb un registre de 14.50 al 1886, com així mateix un altre compatriota seu, John Purcell,  amb 14.70 al any següent. Més tard a l’ultima dècada d’aquest segle,  un americà Edward Bloss, assolia un salt de 14.78 a Chicago, el dia 16 de setembre de 1893, registre que va ésser considerat oficialment, com la millor marca del Segle XIX, però que mai reconeguda com a plusmarca mundial.

En aquells llunyans temps, era obvio el parlar de tècniques i estils, donat que l’únic que preocupava era saltar lo més lluny possible i amb l’estil que fora. Els hi havia que realitzaven els tres salts seguits amb el mateix peu, com si es tractes de fer-ho a “la pota coixa”, igualment els hi havia, que solien realitzar, els dues primers salts, amb un peu per anar caure al tercer, amb el dues junts, damunt de la sorra.

De la mateixa manera, i per parlar de més confusió, també hi havia, els que realitzaven, els salts tres salts seguits, caient en cadascú d’ells, amb els dues peus junts, per impulsar-se, de nou, des de aquesta posició, per a realitzar, el tercer. Es mesuraven els tres salts i el que més lluny arribava, era proclamat el guanyador.

Evidentment, això no era el triple salt que tots coneixem, però no deixava de ser veritat, que realment es tractava de tres salts seguits, sense pauses al intermedi, pel qual, al no existir una reglamentació oficial, s’acceptaven com a vàlids tots aquests salts.

Inclòs existeixen  documents, oficialment reconeguts per l’ IAAF, que ens parlant del “triple salt sense impuls”, que varen  perdurar durant moltes dècades, fins els “Jocs Olímpics a Londres de 1908”, ha on el mític saltador Ray Ewry, el dia del seu comiat actiu de l’atletisme, havia assolit guanyar, ni més ni menys, que vuit medalles d’or, a les proves de alçada. Llargada i triple salt, després de superar una poliolimitis als 12 anys de edat. Ray  Ewry, conegut també, com el home de goma, va ésser, a més d’un gran campió, un exemple a seguir i un autèntic ídol a tot el món.

DOS LLEGENDARIS SALTADORS DE TRIPLE SALT

Els nord-americans, James B.Connolly, primer campió olímpic de l’Era Moderna en Atenes de 1886, i Ray Ewry, altre mític campió olímpic a Londres de 1908, a la prova de triple salt, sense impuls.

LES PRIMERES COMPETICIONS AL SEGLE XX

Com és d’imaginar, de tot aquest maremàgnum d’estils, alguns dels pocs entrenadors que existien, varen anar treient les seves conclusions, amb  la finalitat d’aprofitar, tot lo positiu d’aquests moviments atlètics, que també els hi havia, per anar donant forma a un estil concret de salt, conscients de que aquesta prova, es prestava per a fer moltes modificacions, donada la seva complexitat,  però que més a més, van atreure l’atenció dels afeccionats, per la seva espectacularitat., per lo qual no deixava d’ésser, una  motivació més, per trobar la seva milloria.

La primera plusmarca mundial oficial, va ser reconeguda, pel registre de 15.52 de l’ atleta americà/irlandès, Daniel F. Ahearn, assolida a la ciutat de  Nova York, el dia 30 de maig de 1911. Hi ha que significar, que aquest atleta d’origen irlandès, es va  nacionalitzar com a ciutadà dels EE.UU. trenin que eliminant una lletra del seu cognom, concretament, l’ultima, o sigui la ‘e’ final, donat que el seu veritable nom, era Daniel F. Ahearne.

ELS GERMANS AHEARNE, CAMPIONS EN DIFERENTS PAÏSOS

Timoty J. Ahearne		Daniel F. Ahearn
Campió Olímpic a Londres 1908		Primer plusmarquista mundial -1911

El seu germà  Timoty J. Ahearne, que si conservaria la seva lletra final, va ésser el guanyador de la medalla d’or , als  “Jocs Olímpics de Londres de 1908” amb un salt de 14.92, el  dia 25 de juliol de 1908, com a representant del seu país natal, Irlanda, donat que aquest pais, encara mantenia la seva independència, abans de pertany al Regne Unit.

La acceptació d’ aquest  record oficial, per part de l’ IAAF, no deixa de ser un cas atípic, si tenim en compte, que la Federació Internacional, no va ser constituïda, fins l’any 1912, amb motiu del seu primer congrés d’Estocolm, celebrat amb motiu dels  “Jocs Olímpics”, organitzats a la capital  escandinava, ha on entre d’altres acords, va sortir elegit com a president, el suec J. Sigfrid Edström, a la vegada es va decidir, el reconeixement d’ aquest primer record mundial.

 Però sempre  hi haurà el dubte, del perquè no va ser reconeguda, la marca de Timoty, als “Jocs de Londres de 1908”, com a record universal, donat que tots els requisits reglamentaris, eren correctes, en aquell esdeveniment universall.

A partir dels esmentats “Jocs d’Estocolm”, i motivat per la paràlisis de l’esclat de la “Primera Guerra Mundial”, totes les activitats atlètiques, es van suspendre, tenint-se que esperar fins l’any 1920, quan es va poder continuar amb el cicle olímpic, establert de quatre anys, lo qual afortunadament, va succeir amb els “Jocs d’Anvers”, ha on aquesta espectacular i bella prova, va  tornar a ser, el centre d’atenció de tots els afeccionats.

Era lògic, que de totes les modalitats de salts, que fins llavors eren habituals, s’aprofitaren lo millor de cadascuna d’elles, afegint nous actius tècnics, essent els tècnics japonesos, els primers a implantar els nous mètodes de salt, que molt aviat varen assumir els seus atletes.

Ells varen ser tanmateix, els primers en crear, lo que al curs dels anys, es coneixeria com a centres de tecnificaci, sorgint dels mateixos, molts especialistes que van enlluernar al món, amb uns registres de gran rellevància.

La tècnica que varen fer servir en aquella època, els saltadors nipons, es basava per damunt de tot, a la velocitat, que imprimien a la cursa de impuls, amb dos salts previs més horitzontals, de lo que era normal en aquella època, amb un tercer espectacular, ha on esclatava tota la força acumulada, per aquest últim salt.

Però no seria fins els  “Jocs  Olímpics d’ Amsterdam” de 1928, quan va aparèixer un espigat atleta de Japó, Mikio Oda que enlluernarien a tot  el món, amb un nou estil, de salt, per a proclamar-se campió  olímpic amb 15.21, gesta que repetirien els seus compatriotes, Chuhei Nambu. amb 15.72 als “Jocs de Los Angeles” de 1932 i més tard a Berlín, 1936, quan un altre  japonès  Naoto Tajima, es penjava la medalla d’or, al saltar 16 metre, nou  record olímpic i mundial, com tanmateix, ésser, el  primer atleta a la historia en aconseguir aquesta mítica distància.

Aquesta nova escola de salt, que va perdurar fins l’any 1950, conformant, entre tots ells, un monopoli, que finalitzaria fins l’aparició, d’un altre dels grans mites d’aquesta especialitat, el brasiler Adhemar Ferreira Da Siva, precursor d’una nova tècnica de salt.

Més tard, com sempre ha succeït al llarg de tots els temps, els uns, intentant millorar, les conclusions dels altres, inclouen noves variants   tècniques. Així es com va succeir als “Jocs d’Hèlsinki”1952 i “Melbourne” al 1960, quan va aparèixer, l’abans esmentat, brasiler Adhemar Ferreira da Silva, guanyador d’aquests dues esdeveniments, amb unes marques, que tanmateix varen provocar l’admiració a tots els tècnics i afeccionats mundials, al assolir les distancies de  16.22 y 16.35 metres respectivament, amb nous  records olímpics.

Adhemar Ferreira da Silva, consolidaria no tant sols, el seu domini absolut, amb cinc plusmarques mundials al  llarg del seu brillant historial, si no més també, va donar pas, a una nova escola de salt brasilera, més flexible i equilibrada en la seva tècnica, que la japonesa. El millor registre d’aquest extraordinari saltador, es de 16.56 metres, aconseguit als “Jocs Panamericans” de Mèxic, el dia 16 de març de 1955.

CONTINUA LA PROGRESSIÓ AL CONTINENT EUROPEU

Però l’inquietat per aquesta excitant prova, va arribar molt ràpid per tot Europa, de forma  especial en aquells països, coneguts en aquell moment, com els de més enllà,  d’ el “teló de acero”, baix l’influencia de l’ Unió Soviètica, que va ésser  quan realment,  aquesta disciplina va assumir el seu cim més alt, amb una successió continua de grans atletes, entre els que varen destacar el polonès, Jösef Schmidt, guanyador de dues “Jocs Olímpics” consecutius, Roma –1960  i Tokio en 1964, amb 16.81 y 16.85 respectivament, i dels quals varen saber recollir molt be, el seu relleu, altres grans  atletes de l’ Europa Oriental.

Víctor Saneyev-1968		Jonathan Edwards-1095

Un d’ ells, possiblement, el que mes engalanaria aquesta prova, va ser el rus Víctor Saneyev, guanyador de tres olimpíades consecutives, Mèxic -1968 amb 17.39, Munic -1972 amb 17.35 i  Montreal - 1976 amb 17.29, seguint darrera d’ell, un altre atleta de la URS, Jaak Uudmäe, guanyador a Moscou –1980 amb un registre de 17.36, i amb lo qual, finalitzar en certa manera, aquest acaparador  domini dels atletes soviètics.

Una vegada finalitzat, el regne d’ aquests grans campions, la prova del triple salt, continua amb una dinàmica positiva, millorant cada cop més les seves prestacions tècniques, amb l’ajut que va suposar, l’aparició de les pistes de tartàn, que tant influeixen, a les cada cop, més llargues curses d’impuls.

S’hauria de dir, que tots els atletes a partir dels “Jocs de Tokio-64”, varen saber aprofitar molt be, aquests passadissos de salt, com l’evidència els barems de millors marques, després de l’ esdeveniment de la capital japonesa.

Per no ser menys que altres països d’Europa, al continent americà, sobre tot, centre i nord, aporten igualment nous i grans actius, amb noves tècniques de salt, igual de com ho feien els seus predecessors.

Als noms dels nord-americans, Kenny Harrisón, 18.09, en 1996 ,Willie Banks 17.97 en 1985, ambdós atletes e EUA, molt aviat s’ajuntarien amb ells, uns altres grans atletes d’aquest hemisferi, com podien ser, els jamaicans, cubans y brasilers, entre els que sobresurten els noms de  James Beckfort de Jamaica, 17.92, Jadel Gregorio, de Brasil amb 17.90, un altre brasiler, Joäo Carlos Oliveira, amb 17.87, els quals  conjuntament amb el cubà, Yoelbi Quesada amb 17.85, van ser entre d’altres,  la punxa  de llança, per trobar la pluralitat mundial, que tant necessitava aquesta prova.

No era per lo tant, massa d’estranyar, que a la vella Europa, la gent, també se espavilés, aportant nous valors, que varen donar els seus fruits, mitjançant, l’aparició el més gran de tots dels temps, l’anglès Jonathan Edwards, amb l’increïble i actual record mundial, de 18.29, assolida el dia 7 d’agost de 1995, a la ciutat de Göteborg.

La tècnica de Jonathan Edwards, radicava en la velocitat de la seva carrera d’impuls, amb dos primers salts, relativament còmodes, una variant de l’escola japonesa, potser una mica més rasants, del que era normal, per a descarregar, tota la seva força e impuls terminal, amb un tercer decisiu, que era ha on aconseguia assolir, les seves extraordinàries marques.

QUE SUCCEÏA MENTRESTANT AL NOSTRE ATLETISMO

Mentrestant tot això succeïa, per la resta del món, el nostre atletisme com a quasi totes les seves especialitats, lo que més preocupava, era el poder recuperar,l’enorme retard que tenia, en relació amb altres països europeus. Les primeres documentacions, tenen el seu origen als voltants dels anys 1914, quan un català, Jaime Vidal, es reconegut com el primer plusmarquista espanyol, amb la marca de 10.60 assolida a Barcelona, el 5 de juliol de 1914.

Tant sols dos anys més tard, un atleta de Madrid, Camilo Calleja, aconsegueix saltar la acceptable distància de 11.84, el 22 de setembre a la capital d’Espanya, al qual segueixen en aquesta ascensió de marques, les realitzades per José Maria Yermo, de Biscaia  amb 13.48 en 1924, i del madrileny Manuel Robles, amb 13.70 al 1930, però essent el valencià, José Catalina amb 14.07, el primer espanyol a traspassar els 14 metres, al any 1935. A partir d’aquest punt, el silenci més absolut, motivat per l’esclat de la guerra civil espanyola.

Després dels difícils anys, d’una traumàtica postguerra, poc a poc es van anar recuperant, sempre han moltes dificultats, les competicions atlètiques, amb la aparició de una nova generació de practicants, entre els que molt aviat, sobresurt un atleta de Madrid Oscar Simón, quan a Barcelona el dia 28 de juliol de 1951 va realitzar un registre de 14.48, donant pas a la vegada, al millor saltador de la història de l’atletisme espanyol, Luis Felipe Areta, quan a Sant Sebastià aconsegueix el seu primer record nacional amb 14.54 el 25 d’octubre de 1959, utilitzant encara el passadís d’impuls de cendra.

Luis Felipe Areta va arribar a ostentar, sempre estem parlant de proves a l’aire lliure, l’increïble xifra de 21 records absoluts, essent la seva millor marca, els 16.36 metres assolits a Estocolm, el 2 de juliol de 1968, marca que millora, quasi dos metres, de la que tenia registrada l’any  1959, lo qual evidència, l’aportació positiva, que també tenen pels salts, les pistes de tartàn, per damunt de les de cendra.

DOS ATLETES QUE HAN MARCAT UN CAMÍ, I UN ALTRE QUE EL SEGUEIX

Ramón Cid-1979	Santiago Moreno-1989	Andres Capellán-2008

Amb la posterior aparició de Ramón Cid amb 16.68 a Madrid l’any 1970, de Juan Ambrosio, amb 16.92 a Salamanca l’any 1985, de Santiago Moreno, actual plusmarquista espanyol amb 16.93, en Ávila, l’any 1989 i l’ultima de l’asturià Andrés Capellán, amb 16.67 l’any 2008 a València, queda molt definit, que aquesta especialitat, ja esta sòlidament afermada al nostre país, però amb l’ assignatura pendent d’assolir els 17 metres, fita que pot ésser a l’abast del propi Andrés Capellán, com tanmateix, de Raul Chapado, amb 16.87, si justificant a l’aire lliure, les seves magnífiques actuacions a pista coberta, lo qual seria el millor aval, per ésser presents als propers “Jocs Olímpics de Londres de 2012”, amb unes actuacions dignes d’una olimpíada.

DOS GRANS CAMPIONS ESPANYOLS, DE DOS ÈPOQUES DIFERENTS

Santiago Moreno - 1989		Luis Felipe Areta ,1959 -1968

Grans referents dels Segles XIX – XX

Millor marca del Segle XIX	Edward Bloss	EUA	14.78	Chicago	1893
Millor marca del Segle XX	Jonathan Edwards	GBR	18.29	Göteborg	1995
Primer  Campió olímpic	James B. Connolly	EUA	13.71	Atenes	1886
Primer Record olímpic	James  B. Connolly	EUA	13.71	Atenes	1986
Primer  Campió mundial	Zdzislaw Hoffman	POL	17.42	Hèlsinki	1983
Primer  Record  Mundial	Daniel F. Ahearn	EUA	15.52	Nova York	1911