Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

REFERENTS HISTÒRICS DEL SALT DE LLARGADA MASCULÍ

LA PROVA MÉS ANTIGA EN COMPETICIONS DE SALTS

Possiblement si ens remetem a la història d'aquesta disciplina, veurem que tant a nivell internacional, com espanyol, sigui després dels “Jocs de l'Antiguitat” la prova amb més antecedents històrics, abans de la seva  aparició en els nostres calendaris atlètics.

Com en moltes altres proves, sempre quan es parla dels primers moviments atlètics reconeguts, per la IAAF, al seu anuari “Llibre dels Records “de tots els temps, sempre apareix dins d’ell, la població de Innerleiten, i amb ella, dintre de l'època, que podem considerar moderna del segle XIX, tanmateix, el nom d'un atleta britànic, Adam Wilson, com a un dels primers practicants de diferents proves, que en aquest cas, seria la de llargada, quan el dia 26 de setembre de 1827, realitzaria un salt, fins a una distància de 5.41 m.

Durant el curs d'aquest segle, la prova de salt de llargada, va tenir una gran acceptació entre els afeccionats britànics, en la qual intervenien tant atletes professionals, com amateurs, els quals d'una forma molt particular, ja tenien establerts els seus propis records, sent en el primer d'ells, Robert Douglas, amb 6.20 metres, assolits en Newcastleton, el dia 4 de juny de 1839, considerar per tots, com el primer dels professionals, mentrestant, l'irlandès John Lane, el primer a passar dels 7.00 metres, era reconegut, com el primer dels amateurs, amb un salt de 7,05 metres a Dublín, el 11 de juny de 1874.

Solament l'aparició d'un dels més grans saltadors de la història, l'americà Alvin C. Kraenzlein, assolint a Nova York, una marca de 7.43 metres, el dia 26 de maig de 1899, va poder arravatar als anglesos, aquest honor de ser el millor saltador del segle XIX .

AMB ELSEGLE XX, NEIX UN NOU CONCEPTE DEL SALT DE LLARGADA

Sempre amb els referents dels “I Jocs Olímpics d'Atenes” de 1896, el moviment olímpic internacional, enforteix cada vegada més, la seva decisió de mantenir la cadència de quatre anys, que es va establir en el seu Congrés celebrat a París el dia 23 de juny de 1894, perquè aquests, no tinguin cap pausa, malgrat les dificultats d'organització, que van haver en els Jocs de París en 1900 i Sant Louis en 1904.

Entre tot aquest continu i frenètic moviment burocràtic del CIO, al nostre esport, no va  haver, cap tipus de pausa, i sempre amb l'objectiu de consolidar, les nostres disciplines atlètiques, van aparèixer nous tècnics per al perfeccionament de les proves, que segons ells, eren propensos a una millora, entre les quals, estava el salt de llargada, que amb el pas dels anys, anava canviant constantment, la seva tècnica de salt.

Fins als “Jocs de Londres” de 1908, gairebé tots els saltadors, participaven amb un estil molt personal, segons les seves aptituds físiques, que no per a tots, eren iguals, predominant l'estil anglès, basat sobretot en un fort impuls de batuda, per a caure el més lluny possible, sense importar-lis massa, lo que es podia realitzar mentrestant, estaven al punt més alt, de la seva paràbola de salt.

Des de principis del segle fins a l'any 1936  sempre amb tècniques molt personals, com ja queda explicat, ja existia un gran contingent de saltadors, ha on les marques dels quals oscil·laven, entre els 7.18 de Alvin Kraenzlein en 1900, fins als 7.64 de Ed Gordón en 1932.

Durant aquestes dècades les marques eren d'un considerable valor on els americans van ser els dominadores absoluts d'aquesta especialitat. Els noms de Myer Prinstein, 7.34 en 1904, Frank Irons, 7.48 en 1908, Ed Hamm 7.73 en 1932 són un exemple del poder dels atletes dels EUA.

Com fet anecdòtic, però autèntic, es aquest l'impressionant palmarès dels atletes dels EUA, si comptabilitzem, les 26 olimpíades realitzades fins al dia d'avui, aconseguint 22 medalles d'or, mentrestant, sols quatre països, Cuba, Suècia, Alemanya  Oriental i Panamà, ho han assolit en sols una oportunitat.

No obstant això i potser, a causa de aquesta acaparadora superioritat, aquesta disciplina, va sofrir un lleuger estancament, fins que en els “Jocs de Berlín” de1936, apareix la figura d'un dels més grans atletes de la història, el mític Jesse Owens, guanyador de quatre medalles d'or, entre la qual es troba, la del salt de llargada, on aconsegueix la increïble marca de 8.06, que va perdurar durant 25 anys com plusmarca mundial, sent considerada com inabastable, per a tots els humans d’ aquella allunyada l'època.

A ON COMENÇA L’ÈPOQUE DAURADA D’AQUEST ESPECIALITAT

Però tot això, que venia de més enllà de l'oceà Atlàntic, no deixava de ser un gran actiu per a aquesta prova, donat que al nostre continent, la gent no es va quedar aturada, doncs el repte ja estava servit, apareixent entre els anys 1958 al 1971, el ukrania Igor Ter-Ovanesyan, conegut com el “Príncep del Salt de llargada”, participant en cinc Jocs Olímpics, i cinc Campionats d'Europa, a l'aire lliure.

En el seu palmarès figuren dues medalles de bronze, en els “Jocs de Roma i Tòquio”, tres medalles d'or i dos de plata als Campionats d'Europa, ostentant per dues vegades la plusmarca mundial amb 8.31, l'any 1962 en Yerevan i amb 8.35, en el 1967 a Mèxic marca aquesta última que li va ser arravatada, per un altre mític saltador, com  Bob Beamon  als “Jocs de Mèxic” amb el seu fabulós salt de 8.90 el dia 18 d’octubre de 1968.

Però darrere i al costat d'Igor, van anar apareixent altres grans saltadors europeus, com l'alemany de la GDR Lutz Dombrowski, amb 8.54, el grec Elüis Tsátoumas, amb 8.66, el rus Robert Emmiyan, amb 8.86, entre uns d’altres, amb la qual cosa el salt de llargada troba el seu equilibri, davant la sobirania que fins a llavors, van tenir els atletes dels EUA.

EL SALT DE LLARGADA ARRIBA AL SEU NIVELL MÉS ALT

El primer atleta en aparèixer entre els grans de les últimes dècades, no és altre que Carl Lewis, guanyador de quatre medalles olímpiques d'or, altres dues del mateix metall, en uns campionats mundials i amb una millor marca personal, de 8.87 en 1991, seguit per Mike Powell, amb dues medalles d'or, a uns campionats mundials, com tanmateix amb el record del món, amb 8.95 assolit a Tòquio el 30 de agost de1991, però sense poder assumir el seu somni, de assolir una medalla d’or a uns Jocs Olímpics.

No podem deixar d’anomenar al cubà Ivàn Pedroso, quatre vegades campió mundial, amb una millor marca de 8.71 a l’an1995 i de Irving Saladino de Panamà, actual campió olímpic a Pequín del 2008, com tanmateix, guanyador de la medalla d'or en els mundials de Osaka, amb el registre i marca personal de 8.57.

Això és ni més ni menys la pàgina d'honor, d'aquesta especialitat, sens dubte una de les més brillants, de tota la història atlètica mundial.

EL MÈS EXTRAORDINARI SALT DE L’ÈPOCA MODERNA

Després d’un espectacular vol, Bob Beamon, aterra en la fossa, amb la increïble marca de 8.90, un nou record mundial,  inimaginable, molt pocs anys abans.

ELS SALTADORS ESPANYOLS SEGUEIXEN AMB LA SEVA PROGRESSIÒ

Els primers moviments en el nostre país, en aquesta modalitat del salt de longitud, daten a partir de la dècada de l'any 1910, quan a Barcelona es constitueix el primer club atlètic català, per part de diversos corredors pedestres, que ja des de primers del segle XX, ja practicaven la carrera a peu  en zones rurals d'Aragó, Catalunya i País Basc, entre els quals es troba, com l’ ànima organitzadora del mateix, l'emblemàtic i gran atleta Pere Prat, tot un símbol de les curses de fons a Catalunya.

Coneixedors de les moltes alternatives, que ofereix el nostre esport, per al seu practica, decideixen organitzar en l'any 1912, un assaig de festival, copiant un poc de les notícies que els arribaven des de fora de les nostres fronteres. És en el mes d'octubre d'aquest any, quan amb motiu del Congrés Escolar, se celebra en el camp de terra de l'Universitari de Barcelona, unes poques proves atlètiques, entre les quals hi ha programada, el salt de llargada sent, el guanyador  Carlos Comamala amb 5.32 metres.

Aprofundint en els aquests orígens d'aquesta prova al nostre país, hi ha documentada una marca de Juan Lafora de 4.10 al any 1903 que pot tenir les seves dubtes, per lo tant les primeres marques amb una certa credibilitat, començarien  amb els 5.85 de Manuel Arocena en Irún el 19-05-1907, a més a més, d’una altre de 5.97, que correspondria, a José Rodríguez a Biarritz, el dia 05-08-1909.

Igualment es troba documentada una marca de Alberto Barrena, quan al curs d’un festival organitzat per la “Societat Gimnàstica Espanyola” al any 1015, aconsegueix un salt de 5.62 metres. Aquest mateix atleta, un any més tard es converteix en el primer atleta espanyol, en assolir la distancia dels 6.00 metres.

Sempre centrant-nos al finals de la dècada de 1910, troben una marca de José Lis Elósegui de 6.13 al 1914, seguida d’una altre de Luis Cortés de 6.20 al 1917, per arribar a la dels anys de 1920, ha on els noms de Fernando Artiach, primer atleta espanyol a traspassar els 7.00 m. Quan a Saragossa el dia 11-07-de 1926 assoleix un registre de 7.04.

Molt al costat seu tanmateix troben  a un altre dels grans, Fernando Labourdette, amb 6.32 al 1928, els quals son entre d’altres, els que lo donen l’inpúls definitiu al salt de llargada, que tant esperaven altres atletes d’Espanya, de forma molt especial a Catalunya i Castella.

Arribant a la dècada dels anys 1930, a les vigilies del conflicte bèlic espanyol, la progressió del salt de llargada no s’atura. L’aparició de José Catalina, amb 6.45 al 1931, de A.Iguarán, amb 6.41 al 1934 i de Luis Altafulla, un prodigiós saltador, que assoleix batre, a Barcelona, el dia 10 de juny de 1932, un salt de 7.21 metres, que es va mantenir, com record absolut espanyol, durant 27 anys, fins que el guipuscoà, José Miguel Isasa, ho enlaira fins als 7.30 metres, el 17 de maig de 1959 a Sant Sebastià.

Aquests varen ser, conjuntament amb un altre saltador, que va quedar aturat a les portes de lo molt, que hagués pogut aportar, Ignacio Sánchez Arana, qui a les vigílies de la nostre guerra civil, va realitzar un salt a la ciutat de Burdeus, el que pot ser l’últim salt d’aquesta dècada, amb 6.77 el dia 21-06-1936, foren els forjadors del legat, que més tard varen recollir les noves generacions dels grans especialistes que sempre ha tingut el nostre país.

UN SALTADOR AMB UNES CONDICIONS ILIMITADES PER EL SALT

És possible que molt pocs sàpiguen, de la vida d'aquest singular atleta, que va ser Luis Altafulla. Cal conèixer que la seva dedicació a l'atletisme, sempre depenia dels seus compromisos professionals, atès que es guanyava la vida, actuant en les Festes Patronals de molts pobles de Catalunya, i de vegades també, per les Festes Majors dels barris de Barcelona, però gairebé fregant, el que en aquells temps era considerat, com un gran pecat, el professionalisme.

Donada la seva lleugeresa i agilitat, com així mateix pels seus dots naturals per al salt, es dedicava a realitzar demostracions de tot tipus de cabrioles, amb i sense trampolí, a més de diferents nombres cirçenses, per als quals tenia un do natural. Quan el temps l'hi permetia, és quan anava a la pista d'entrenament.

EL RETORN DE LES COMPETICIONS A ESPANYA

Una de les etapes més difícils, en tots els nivells, dintre del nostre esport, va anar la dècada de 1940, on la millor marca va correspondre a Valentin Vallhonrat, amb 7.07 i on van destacar els noms de José M. Revuelta, Raúl Navarro, José J.Parellada, entre altres destacats saltadors.

Però no seria fins arribant, als anys 1950 i 1960, quan les marques van començar a disparar-se cap damunt del ranquings, amb les actuacions de Ignacio.Ruiz Capillas, Sebastián Junqueras, M. F. González, Luis Felipe Areta, José Miguel Isasa i Rafael Blanquer, arribant a aquest últim, a tenir la millor marca d'aquests dues decennis, amb un salt de 7.87 assolits a Madrid, el dia 6 de juny de 1969.

A la següent etapa, apareixen una sèrie de noms tots ells amb marques molt properes als 8.00 metres, com el propi Rafael Blanquer, Alberto Solanas, Antonio Corgos, Angel Hernández, Jesús Olivan, sent el primer a traspassar aquesta barrera, Rafael Blanquer amb 8.01 a Madrid el 27 de maig de 1976.

CONTÍNUA LA ASCENCIÒ A NIVEL INTERNACIONAL

Un nom que necessitava el nostre atletisme és el de Yago Lamela, que tant a l'aire lliure, amb 8.56 m., com en pista coberta, 8.56 m. es consolida com un dels millors especialistes mundials, ocupant el 13 lloc de tots els temps. Els seus problemes musculars en forma de lesions, que li impedeixen realitzar l’ l'entrenament global que es requereix, quan s'arriba a un alt nivell, precipiten la seva retirada de l'atletisme competitiu.

Però com es pot comprova, per la història de totes les disciplines atlètiques, els records sempre s'estableixen, perquè uns altres els superin, i amb això, ja són presents les noves fornades de joves promeses, que van emergent per tot el nostre entorn atlètic. Els noms d'Eusebio Càceres, Felipe Méliz, Jonathan Martínez, al costat de Joan Lino Martinez són en certa forma, el relleu que garanteix la progressió d’ aquesta especialitat  que mai va tenir fre.

Elss grans referents dels segles XIX y XX

Millor marca del segle XIX	Alvin C.Kraenzlein	USA	7.42	Philadelphia	26-05-1899
Primer Campió Olímpic	Ellery Clark	USA	6.35	Atenes	1896
Primer record olímpic	Ellery Clark	USA	6.35	Atenes	1896
Primer record mundial	Peter O’ Connor	IRL	7.61	Dublín	05-08-1901

Plusmarquistes olímpics, mundials i continentals

Record mundial	Mike Powell	EUA	8.95	Tokio	30-08-1991
Record Olímpic	Bob Beamon	EUA	8.90	Mèxic	18-10-1968
Record d’ Europa	Robert Emmiyan	URS	8.86	Tsakhkadzor	22-05-1987
Record d’ Amèrica	Mike Powell	EUA	8.95	Tokio	30-08-1991
Record d’ Àfrica	Cheikh Tidiane	SEN	8.46	Bad Langensalza	10-05-1997
Record d’ Àsia	M.S. Al-Khuwalidi	KSA	8.48	Sotteville	02-07-1993
Record d’ Oceania	Jai Taurima	AUS	8.49	Sidney	28-09-2000

Cronologia de tots els campions olìmpics de la “Era Moderna”

Atenes	1896	Ellery Clark	6.35	USA
París	1900	Alvin Kraenzlein	7.18	USA
Sant Louis	1904	Myer Prinstein	7.34	USA
Londres	1908	Frank Irons	7.48	USA
Estocolm	1912	Albert Gutterson	7.60	USA
Ambres	1920	William Petersson	7.15	SWE
París	1924	William DeHart Hubbars	7.44	USA
Amsterdam	1928	Ed Hamm	7.73	USA
Los Ángeles	1932	Ed Gordon	7.64	USA
Berlín	1936	Jesse Owens	8.06	USA
Londres	1948	Willie Steele	7.82	USA
Hèlsinki	1952	Jerome Biffle	7.57	USA
Melbourne	1956	Gregory Bell	7.83	USA
Roma	1960	Ralph Boston	8.12	USA
Tokio	1964	Lynn Davies	8.07	GBR
Mèxic	1968	Bob Beamon	8.90	USA
Munic	1972	Randy Williams	8.24	USA
Montreal	1976	Arnie Robinson	8.35	USA
Moscú	1980	Lutz Dombrowski	8.54	GDR
Los Ángeles	1984	Carl Lewis	8.54	USA
Seül	1988	Carl Lewis	8.72	USA
Barcelona	1992	Carl Lewis	8.67	USA
Atlanta	1996	Carl Lewis	8.50	USA
Sidney	2000	Ivan Pedroso	8.55	CUB
Atenes	2004	Dwight Phillips	8.59	USA
Pequín	2008	Irvin Saladino	8.34	PAN

DOS NOMS QUE VAN MARCAR UNA ÈPOCA

Carl Lewis - 1984 Quatre vegades campió olímpic		Mike Powell - 1991 Actual recorden mundial

Tots els campions mundials a l’ aire lliure

1983	Hèlsinki	Cal Lewis	8.55	EUA
1987	Roma	Carl Lewis	8.67	EUA
1991	Tokio	Mike Powell	8.95   r.m.	EUA
1993	Stuttgardt	Mike Powell	8.59	EUA
1995	Göteborg	Iván Pedroso	8.70	CUB
1997	Atenes	Iván Pedroso	8.42	CUB
1999	Sevilla	Iván Pedroso	8.56	CUB
2001	Edmonton	Iván Pedroso	8.40	CUB
2003	París	Dwight Phillips	8.32	EUA
2005	Hèlsinki	Dwihgt Phillips	8.60	EUA
2007	Osaka	Irving Saladino	8.57	PAN
2009	Dwght	Dwght Phillips	8.54	EUA

Les 15 millors marques mundials de tots els temps a l’aire lliure

Mike Powell	EUA	8.95	Tokio	30-08-1991
Bob Beamon	EUA	8.90	Mèxic	18-10-1968
Carl Lewis	EUA	8.87	Tokio	30-08-1991
Robert  Emmiyan	URS	8.86	Tsakhkadzor	22-05-1987
Lerry Myricks	EUA	8.74	Indianápolis	18-07-1988
Erick Walder	EUA	8.74	El Paso	02-04-1994
Dwght Phillips	EUA	8.74	Eugene	07-06-2009
Irving Saladino	PAN	8.73	Hangelo	24-05-2008
Iván Pedroso	CUB	8.71	Salamanca	01-06-1995
Louis Tsátoumas	GRE	8.66	Kalamata	02-06-2007
Kareem Streete-thompson	EUA	8.63	Linz	04-07-1994
James Beckford	JAM	8.62	Orlando	05-04-1997
Yago Lamela	ESP	8.56	Turin	24-06-1999
Lutz Dombrowski	GDR	8.54	Moscú	28-07-1980
Jaime Jefferson	CUB	8.53	La Havana	12-05-1990

Les 15 millors marques espanyoles de tots els temps a l’aire lliure

Yago Lamela	8.56	Turin	24-06-1999
Joan Lino Martinez	8.32	Atenes	26-08-2004
Raúl Fernández	8.26	Monachil	10-07-2002
Antonio Corgos	8.23	Madrid	24-08-1980
Angel Hernández	8.18	Brussel·les	13-06-1992
Felipe Meliz	8.15	Barcelona	19-07-2008
Jesús Oliván	8.12	Vigo	17-08-1991
Antonio Adsuara	8.11	Castellón	22-07-2003
Rafael Blanquer	8.01	Madrid	27-05-1976
Alberto Solanas	8.00	Madrid	25-05-1980
Eusebio Cáceres	8.00	Leiria	20-06-2009
Miguel Martinez	7.97	Monachil	14-07-2004
Alberto Sanz	7.96	Almería	01-08-2004
José A. Giralde	7.92	Alcorcón	16-07-1996
Jonathan Martinez	7.91	Arganda del Rey	04-07-2007

DUES REFERENTS DEL SALT DE LLARGADA ESPANYOL

Rafael Blanquer		Antonio Corgos

Els millors atletes espanyols per dècades a l’aire lliure

1910 - 1919	Luis Cortés	6.20	Barcelona	05-08-1917
1920 - 1929	Fernando Artiach	7.04	Saragossa	11-07-1926
1930 - 1939	Luis Altafulla	7.21	Barcelona	10-07-1932
1940 - 1949	Valentin Vallhonrat	7.09	Madrid	30-04-1946
1950 - 1959	Manuel González	7.33	Sant Sebastian	15-08-1959
1960 - 1969	Rafael Blanquer	7.87	Madrid	06-07-1969
1970 - 1979	Antonio Corgos	8.09	Brussel·les	17-06-1979
1980 - 1989	Antonio Corgos	8.23	Madrid	24-08-1980
1990 - 1999	Yago Lamela	8.56	Turin	24-06-1999
2000 - 2009	Yago Lamela	8.56	Castellón	18-08-2003

(Llistats tancats el 5/09/2009)

EL SALTADOR MÈS GRAN DE TOTA LA HISTORIA ATLÈTICA

L' irrepetible Jesse Owens, guanyador de quatre medalles d’or a Berlín 1936

Tornar a l'índex

Fonts d'informació

Documentació personal
Recerca per Internet
Llibre de Records de l'IAAF
Arxius de la RFEA
Arxius de la AAEA

Agost de 2009