Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

REFERENTS HISTÒRICS DEL SALT D’ ALÇADA MASCULÍ

Poster dels Jocs d’Atenas de 1896

LES PRIMERES EVOLUCIONS ATLÈTICAS D’ AQUESTA PROVA

Amb aquest document vull profunditzar als orígens d’ algunes disciplines, que al llarg dels temps han tingut una contìnua evoluciò tant en el seu aspecte tècnic, com a la progressió assolida, des de seva aparició als calendaris atlètics internacionals, tant per part dels homes, com de les dones, de les quals explicarè en una pròxima recopilació, les seves evolucions dins aquesta espectàcular prova.

L’orìgen històric del salt d’alçada a uns Jocs Olimpics, no ès produeix fins la “Iª Olimpiada de l’Era Moderna de 1896 a Atenas, encara que varen tenír la seva presència, dins dels molts esdeveniments que s’organitzaven a la ciutat d’Olimpia, molt abans dels primers “Jocs de l’Antigüetat,”que foren, els que van motivar l‘organització d’aquests jocs. Però sense figurar en els seus programes de competició, la qual cosa sí và succedir, amb el salt de llargada.

LES ACTIVITATS ATLÈTICAS ABANS DE L’APARICIÓ DE L’ IAAF

La progressió des de aquesta data ha sigut constant, com tanmateix la forma de saltar, donat que en aquells temps, n’exístia un estìl determinat per a poder definir-lo amb un nom concret, com va succedir dècadas més tard.

Aquestes competicions atlèticas de les quals es diu, que varen tenír premis en metàlic, era un atletisme professional, ha on les apostas entre els afeccionats era una cosa normal, mantenin-se inalterables durant molts dècadas en Gran Bretanya, fins essèr exportades als EE.UU. ha on van tenír un gran aceptació.

Si comptabilitzem la superació contìnua de marcas, anirem conèixen així mateix, una succeció de noms que amb la seva constància i estudi permanent de diferents tècnicas, anaven pujant mica en mica el llistó, fins a unes alçades molt meritòries per aquells temps, sent un dels pioners d’aquesta espectàcular ascensio, l’atleta britànic Richard Armstrong, quan a la població de Dalkeit, passaba per damut del llistò situat a l’alçada de 1.67 el día 5 de maig de 1839. Però abans de deixar de fer esment dels registres d` altres atletas, tambè considerats com a professionals, existèix la constància d’ un altre anglés, un tal Andrew Mill que amb un estìl ja precursor de lo vindría pocs anys desprès, aconseguía a la ciutat d’Alloa, l’increíble marca de 1.77, el 9 d’ agost de 1865.

COMENÇAMENT DE L’ATLETISME AMATEURAL SEGLE XIX

Es molt cert que fins arribar a mitjans d’aquest segle, el dominí dels atletas britànics va essèr aclaparador amb un domini absolut en aquesta disciplina, però de forma paulatina varen anar intercalàn-se entre ells, atletas de EE.UU. que finalment serìen els grands precursors de les tècnicas més modernas del salt d’ alçada, com aixì mateix, els primers en donar a conèixer l’importància que tenìa la cursa d’impuls per a la batuda, totalment desconeguda en aquells temps.

Existèixen registrades grands marcas en aquest segle malgrat la precarietat d’estìls per saltar. Uns ho feien amb les dues cames juntes escongides sota del seu còs, amb un salt quasi vertical. Tambè els havía que realitzaven el salt sense cursa, es a dir, amb un fort impuls amb els dos peus junts, mentres d’altres es llançaven damut del llistó, com ho farien per llançarse a una piscina, però tambè es cert que poc a poc, les millores eran evidents, per l’alçada que continuament anaven assolint els uns i els altres, amb els consells dels pocs entrenadors, que ja anaven apareixènt per las pistes d’entrenament.

Podríem enumerar una gran quantitat de marcas al curs d’aquells anys, com la del britànic Robert Burton, reconegut ja com atleta amateur, que passaba l’alçada de 1.70 a la ciutat de Harrow, el día 27 de març de 1860, al qual varen seguir amb altres registres per damut d’aquest topall, com els tambè anglesos Thomas Litte amb 1.75 a Londres el 23 de març de 1866, i de Hon Marshall Brooks amb 1.89 també a la capital anglesa, el 4 d’ abril de1876 per sols esmentar alguns d’ ells., fins l’aparició d’ un atleta americà, William Byrd Page quan el dia 15 d´ octubre de 1887 saltaba en Stourbridge, l’ alçada de 1.93, al que van seguir pocs anys més tard, altre atleta dels EE.UU. Michael Sweeney, amb 1.97 assolits a New York, el día 21 de setembre de 1895, marca que va essèr considerada com la millor del segle XIX.

Un any més tard al 1896 amb la recuperació dels “Iº Jocs Olìmpics de l’Era Moderna” a Atenas, aparèix un altre atleta nordamericà, Ellery Clarck estudiant a la Universitat d’Harvard a Massachussets, que aprofitant un permìs especial degut a les bones notes dels seus estudis, li permet el poder desplaçar-se a Grecía per a proclamar-se com a primer campió olìmpic, amb un salt de 1.81 a la vegada que repetìa amb una altre medalla d’or, al salt de llargda amb una marca de 6.35, gestes que li proporcionant l’honor, de ser l’ ùnic atleta a l’història olìmpica, que es proclama doble campiò, en dos salts tàn diferenciats com ho sòn, els verticals i els horizontals.

La primera medalla olímpica, pels guanyadors
dels Iº Jocs Olimpics d’Atenas 1896

Entrant ja de plè una vegada exposades aquestes anècdotes històricas, hi ha que fer esment, que durant el segle XIX, encara n’existien plusmarcas mundials, però sì que posteriorment, una vegada reconegudes i verificades les marcas que mereixien una certa credibilitat, van ser admesses amb motiu de l’fundació de l’IAAF, al seu llibre de millors marcas atlétiques assolides abans de la seva constitució.

CONSTITUCIÓ DE LA FEDERACIÓ AMATEUR D’ATLETISME

La federació Internacional d’atletisme (IAAF) va ser constituida el día 17 de juny de 1912, amb motiu del seu primer congrès realitzat a Estocolm, amb la presència de 17 federacions d’ atletisme. La seva seu actual, està ubicada al Principat de Mònaco des de octubre de 1993.

Actualment consta de 213 federacions nacionals, repartides en sis organismes continentals, les quals varen arribar a la conclussiól any 1992, de permetre als atletas rebre compensacions econòmicas. N’obstant aixó la paraula “amateur” va continuant figurant a les seves sigles com “International Amateur Athlétics” Federatión” fins que al congrès de l’any 2001 va ser suprimida, pasant a nominarse com “Associació Internacional de Federacions d’ Atletisme “

Amb George Horine, va començar a tenir consistència, una novatècnica en alçada. “El Western Roll” o rodillo costal, varen tenír en aquest gran atleta de EUA, al seu millor ejecutó

El primer record mundial oficial homologat per l’ “IAAF ” va ser la del atleta americà George Horine, estudiant a la Universitat de Stanfort, quan a la ciutat de Palo Alto (USA) va passar el llistò situat a la mìtica alçada dels 2.00 metres, el día 18 de maig de 1912.

APARÈIXEN ELS PRIMERS CANVIS TÈCNICS

Aquests canvis que no van arribar fins l’aparició de George Horine, es quan es comença a parlar d’estìls ja definits en aquesta especialitat, com l’anomenat “western roll” una espècie de “rodillo costal,” que consistìa amb voltejar horizontalment el cos entrant d’esquena damut del llistó. Es pot dir que fins la década dels anys 1950/60, la quasi majorìa de saltadors adoptaren aquesta manera de saltar.

Tambè s’haurìa de dir que la millora de la tècnica de salt no tenìa fì, aparèixen al curs dels anys de1920, un desconegut atleta francès, Pierre Lewden implantant un altre tipus de salt, al que van anomenar com l’estìl “Lewden” que consistià en realitzar un salt en forma de tissores amb les cames, pasant primer una i desprès l’altre, en un salt quasi vertical, assolint l’esmentat atleta amb el seu propi estìl, una alçada de 1.92 als “Jocs Olimpics de París”, el dia 27 de maig de 1924, lo qual li va valer per assolir la medalla de bronze, a una prova guanyada pel norteamericà Harold Osborn amb 1.98 i nou record olímpic..
Aquest nou estìl va ser importat al nostre paìs, ha on tots els nostres saltadors ho alternaven amb el “rodillo costal” entre ells el llegendari Ernesto Pons, que va fer seu record d’ Espanya de 1.91, amb aquest nou estíl “Lewden” que va perdurà durant molts anys a la taula de recors espanyols.

Tant aquesta manera de saltar, com tanmateix la del “rodillo costal”, varen ser investigades a fons pel l’ entrenador rùs Dyachkov, a la dècada dels anys 50, perquè segons la seva visió personal, estava convençut que introduint unes lleugeres variants, era possible assolir marca mès relevants, amb lo qual vist els possitius resultats, va nèixer un nou estìl de salt, que molt aviat va despertar l’atenció dels millors especialistes mundials. El canvi consistìa en passar el llistò, primer amb un braç i una came, a la vegada que es feia un gir del cos damut del llistó, per al final pasar l’altre came estirada cap amunt.

Aquesta modificació per intentar enlairar-se una mica mès, molt aviat va essèr adoptada pels millors especialistas mundials, dels quals el seu millor exponent va ser l’atleta rùs Valeri Brumel, al aconseguir la plusmarca mundial amb un salt de 2.28 a Moscù, el día 21 de juliol de 1963, un registre, considerat en aquell temps, com un fet històric molt difìcil de superar a un futur inmediat.

L’ atleta rùs Valeri Brumel saltant el llistò amb el “rodillo ventral” amb el qual va assolir el record mundial amb 2.28 a Moscú el 21-07-1963

APARÈIX LA GRAN SORPRESA D’UN NOU ESTÌL DE SALT

Però l’estudi d’aquesta prova continuava sense aturar-se, fins que l’inesperada i sorpresiva presència, d’un quasi desconegut atleta nordamericà, un tal Dick Fosbury, als “Jocs de Mèxic del 1968” implantant el seu propi estìl de salt, anomenat com el “Fosbury- Flop”, llença per terra totes les teoríes i totes les previsions dels més afamats tècnics d’aquesta prova.

La tècnica d’aquest salt, es realitza mitjançant una petita cursa d’ìmpuls, ràpida i potent, per descriure a la vegada un semi-circùl abans de la batuda, que s’efectua amb una torssió del cos, passant primer el cap i l’esquena, damut del llistó, seguit per un nou esforç, per passar per ùltim les dues cames juntes.

Es tè que deixar constància que Dick Fosbury va guanyar en contre de tots els pronòstics, la medalla d’or i el record olímpic amb 2.24 d’ aquests jocs organitzats a la capital de Mèxic.

Donçs com ja queda reflectit, aquesta modalitat de salt, es reconeguda per tots com la mès idònia en aquests moments, però de totes maneres, el frè imposat per l’atleta cubà Javier Sotomayor, a l’assolir a Salamanca, la fabulossa marca de 2.45, el dia 27 de juliol de 1993 (actual record mundial), han deixat en “standbay”, els nous intents per a descobrir altres tècnicas de millora, que sense dubte, tard ho aviat, aparèixeran com sempre a sigut, al llarg de l’història d’aquesta espectàcular prova.

L’ ATLETA QUE VA REVOLUCIONAR EL SALT D’ ALÇADA

Dick Fosbury, inventor de l‘actual estìl “Fosbury-Flop”, campiò olímpic als “Jocs de Mèxic” de 1968 amb un salt de 2.24

LA PROGRESSIÓ DEL SALT D’ALÇADA A ESPANYA

L’ascenció d’aquesta prova a Espanya te dues referents. Ernesto Pons, el qual amb un salt de 1.91 assolit a Madrid el dìa 5 de maig de 1944, amb l’antic estìl “Lewden” que va permaneixèr durant 14 anys com a record espanyol, va ésser el referent a seguir per tots els especialistes espanyols.

Luis María Garriga, un atleta aragonès que va assenyalar una fita dintre d’aquesta especialitat, no sols per ser el primer atleta espanyol en passar els 2.00 metres a la vila de Manresa, el dìa 19 d’abril de 1964, amb l’estíl “rodillo ventral”, si no més, per la seva grand aportació al nostre esport a l’assolir rebaixar 14 vegades la plusmarca espanyola, fins deixar-la en 2.13 a Zürich, el dìa 1 d’agost de 1970.

Es a partír d’ aquest punt, quan apareixèn els nous actius en aquesta prova, quasi tots ells adaptats al nou estìl “Fosbury”. Els noms de Martín Perarnau amb 2.15 en 1973, Gustavo Marqueta amb 2.16 en 1976, Juan Carrasco amb 2.18 en 1976, Francisco Martín amb 2.22 en 1979, Miguel Moral amb 2.24 en 1982, Roberto Cabrejas amb 2.26 en 1983, tots ells en el seu moment plusmarquistes espanyols, sense oblidar-nos de Gustavo Adolfo Becker amb 2.30 en 1992 y Javier Bermejo amb 2.28 en 2004, són els que realment varen donar un toc de qualitat dins d’aquesta disciplina, éssent a la vegada, els que li feien el lliurament del relleu a l’actual recordman d’ España, Arturo Ortiz, que amb un salt de 2.34 a Barcelona el dìa 22 de juny de 1991, que consolida l’evident qualitat dels saltadors espanyols als rànkings internacionals.

PER PRIMERA VEGADA A ESPANYA, PER SOBRE DELS 2 METRES

Luis M. Garriga primer atleta espanyol, en assolir l’alçada dels 2.00 metres, amb l’estìl “rodillo ventral” el 19 d’abril de 1964

Els grands referents dels segles XIX i XX

Millor marca segle XIX	George Horine	USA	1. 97	NuevaYork	21-09-1895
Primer campió olinpicc	Ellery Clark	USA	1. 81	Atenas	09-04-1896
Primer record olimpicc	Ellery Clark	USA	1. 81	Atenas	09-04-1896
Primer record mundial	George Horine	USA	2. 00	Palo Alto	18-05-1912

Records olímpics,mundial i continentals

Record olimpic	Charles Austín	USA	2.39	Atlanta	28- 07-1996
Record mundial	J. Sotomayor	CUB	2.45	Salamanca	27- 07- 1993
Record d’Europa	Patrik Sjöberg	SWE	2.42	Estocolmo	3 0-06-1987
Record d’Africa	JacquesFreitag	RSA	2.38	Oudtshoor	05-03-2005
Record d’Asia	Jianhua Zhu	CHN	2.39	Eberstad	1 6-06-1984
Record d’Oceania	Tim Forsyth	AUS	2.36	Melbourne	02-03-1997
Record d’Amèrica	J. Sotomayor	CUB	2.45	Salamanca	27-07-1993

L’ atleta cubà Javier Sotomayor, actual plusmarquista del mòn ,amb un fabulós salt de 2. 45 assolit a Salamanca el día 27-07-1993

Tots els campions olímpics de l'era moderna

Atenas	1896	Ellery Clark	USA	1.81
París	1900	Irving Baxter	USA	1.90
San Luis	1904	Samuel Jones	USA	1.80
Londres	1908	Harry Porter	USA	1.90
Estocolmo	1912	Almer Richards	USA	1.93
Amberes	1920	Richmond Landon	USA	1.94
París	1924	Harold Osborn	USA	1.98
Amsterdam	1928	Robert King	USA	1.94
Los Angeles	1932	Duncan Maughton	CAN	1.97
Berlín	1936	Cornelius Johnson	USA	2.03
Londres	1948	John Winter	AUS	1.98
Helsinki	1952	Walter Davis	USA	2.04
Melbourne	1956	Charles E. Dumas	USA	2.12
Roma	1960	Robert Shaulakadze	URS	2.16
Tokio	1964	Valenti Brumel	URS	2.18
Méjico	1968	Dick Fosbury	USA	2.24
Munich	1972	Yuri Tarmak	URS	2.23
Montreal	1976	Jacek Wszola	POL	2.25
Moscú	1980	Berd Wessig	GDR	2.36
Los Angeles	1984	DiezmarMögenburg	GER	2.35
Seul	1988	GennadiyAvdeyenko	URS	2.38
Barcelona	1992	Javier Sotomayor	CUB	2.34
Atlanta	1996	Charles Austín	USA	2.39
Sidney	2000	Sergei Kliugin	RUS	2.35
Atenas	2004	Stefan Holm	SWE	2.36
Pekín	2008	Andrey Silnov	RUS	2.36

Cronología de tots els campions mundiales

Helsinki	1983	Gennadiy Avdeyenko	URS	2.32
Roma	1987	Patrik Sjöberg	SWE	2.38
Tokio	1991	Charles Austín	USA	2.38
Stuttgart	1993	Javier Sotomayor	CUB	2.40
Gotëborg	1995	Troy Kemp	BAH	2.37
Atenas	1997	Javier Sotomayor	CUB	2.37
Sevilla	1999	Viacheslav Voronin	RUS	2.37
Edmonton	2001	Martín Buss	GER	2.36
París	2003	Jacques Freitag	RSA	2.35
Helsinki	2005	Yuri Krimarenko	UKR	2.32
Osaka	2007	Donald Thomas	BAH	2.35
Berlín	2009	Yaroslav Rybakov	RUS	2.32

Les 15 millors marques mundials de tots els temps a l' aire lliure i P.C.

Javier Sotomayor	CUB	2.45	Salamanca	27-07-1993
Patrik  Sjöberg	SWE	2.42	Estocolm	30-06-1987
Carlo Thaänhardt  (i)	GER	2.42	Berlín	22-02-1988
Igor Paklin	KGZ	2.41	Kobe	04-09-1985
Rudolf Povarnitsin	UKN	2.40	Donestsk	11-08-1985
Sorín Matei	ROM	2.40	Bratislava	20-06-1990
Charles Austin	EUA	2.40	Zürich	07-08-1991
Vyacheslav  Voronín	RUS	2.40	Londres	05-08-2000
Zu Jianhua	CHN	2.39	Pequín	11-06-1983
Hollis Conway	EUA	2.39	Norman	30-07-1989
Gennadiy Avdeyenko	URS	2.38	Roma	06-09-1987
Sergei Malchenko	URS	2.38	Banská Bystrica	04-09-1988
Gragutin Popic	SRB	2.38	Belgrad	01-08-1993
Troy Kemp	BHA	2.38	Nice	12-07-1995
Artur Partkyla	POL	2.38	Eberstatd	18-08-1996
Jacques Freitag	RSA	2.38	Oudtshoorn	05-03-2005
Andriy Sokolovskyy	UKN	2.38	Roma	08-07-2005

              (i) (Pista coberta)

Les millors marcas espanyolas per décadas

1910-1919	José Luis Elósegui	1.73	29-04-17	S.Sebastian
1920-1929	Pedro Irigoyen	1.80	08-12-24	Barcelona
1930-1939	José Catalina	1.82	30-10-35	Barcelona
1940-1949	Ernesto Pons	1.91	05-04-44	Madrid
1950-1959	Juan Ignacio Ariño	1.92	07-03-58	Madrid
1960-1969	Luis María Garriga	2.12	30-08-69	Madrid
1970-1979	Francisco Martín	2.22	19-09-79	Madrid
1980-1989	Arturo Ortiz	2.28	24-09-88	Seul
1990-1999	Arturo Ortiz	2.34	22-06-91	Barcelona
2000-2009	Javier Bermejo	2.28	26-06-04	Valladolid

Les 10 millors marques espanyoles de tots els temps a l' aire lliure

Arturo Ortiz	2.34	Barcelona	22-06-1991
Gustavo A. Becker	2.30	Eberstadt	04-07-1992
Ignacio Pérez	2.30	Cáceres	04-07-1998
Javier Bermejo	2.28	Valladolid	26-06-2004
Roberto Cabrejas	2.26	Madrid	27-07-1983
Miguel A. Moral	2.24	Vigo	14-08-1982
Javier Villabolos	2.24	Sevilla	25-07-1999
Miguel A. Sancho	2.24	Rabat	03-08-2008
David Antona	2.23	Alcalá de Henares	30-06-2001
Francisco Martín	2.22	Madrid	19-09.1979
Raúl Lozano	2.22	Sevilla	25-07-1999

                (Tots els llistats tancats el 20/09/09)

EL MILLOR SALTADOR ESPANYOL DE TOTS ELS TEMPS

Arturo Ortiz actual plusmarquista espanyol a salt d’ alçada, amb una marca de 2.34 assolida el día 22 de juny de 1991 a Barcelona

Fonts d’ informació

Reserca per Internet
Llibre dels records de la IAAF
Arxius de l’AEEA
Documentació pròpia

Tornar a l'índex

Novembre de 2008