Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

REFERENTS HISTÒRICS DE LLANÇAMENT DE JAVELINA, MASCULÍ

UNA BREU HISTÒRIA DELS SEUS ORÍGENS

La corona de llorer pels guanyadors

Dins de la bellesa que destil•len totes les proves atlètiques, sempre en trobem alguna, ja sigui per la seva antiguitat, la seva història, o per les variants de les seves tècniques, que atreure més l'atenció, quan s’intenta, aprofundir i conèixer els orígens d' elles.

Centrant-nos en el llançament de la javelina, sens dubte una de les més antigues i emblemàtiques del calendari olímpic, on trobarem una llarga història que ens parla de la seva plasticitat, de la seva bellesa i de l’acceptació que tenia entre el públic assistent, quan s’organitzaven cents d’anys, a de C. la prova del Penthaló, ha on estava inclosa.

Aquesta prova en aquells remots temps, dels "Los Jocs de l'Antiguitat" era la que més expectació comportava, donat, que era ha on es proclamava, a l'atleta més complet. Les altres quatre proves, que completaven aquesta prova, eren la cursa a peu amb una distància no superior als 200 metres, el llançament del disc, la lluita i el salt de llargada.

En aquells llunyans temps, existien tres tipus de llançament de javelina. Un era el llançament en llarg, similar a l'actual. Un altre de punteria, que consistia a encertar a un cercle prèviament marcat al terra, i un tercer, aquest ja més difícil, que consistia en el llançament a lloms d'una cavalleria al trot, que donada la seva mobilitat, era molt complicat encertar en l'objectiu previst. De tota manera, es podia declarar vencedor, qui més s'aproximava al punt assenyalat.

En els seus orígens aquestes javelines confeccionades amb fusta de pi, o d'olivera, tenien la grossor d'un dit, i una longitud similar a l'altura del llançador, amb una punxa molt afilada, que més aviat era considerada, com un artefacte de cacera o de guerra, que no de competició. Quan d'un esdeveniment esportiu es tractava, se suprimia la punxa afilada, per una espècie de protecció de ferro, a l'extrem de la qual, acabava en forma plana o rodona.

Aquests javelines eren molt flexibles i el llançador es valia d'un encordada, format per una tira de cuir de mig metre, la qual s'enrotllava, una mica més endarrera del seu centre de gravetat, al qual figurava una espècie de llaç, on el llançador posava els seus dits índex i mig, sostenint el dard amb els tres restants, amb el qual s'incrementava la força del llançament. Una vegada impulsada la javelina, aquesta tenia un moviment rotatori sobre el seu eix, sense deixar de perdre la direcció que va ser orientada.

EL LLARG PARÈNTESI D'AQUESTS JOCS

Però el pas del temps, que tot el canvia, també va deixar la seva empremta negativa en aquelles competicions espectaculars i belles, que solien celebrar-se, a l'incomparable marc de la vall d’Olìmpia, que gradualment, ja amb la presència de Roma, des de l'any 394 de la nostra Era, van anar perdent, tant la seva brillantor com la seva continuïtat.

El mercantilisme que comportava la presència romana, va ajudar molt que això succeís. Un decret dictat per l'emperador Teodosio, obligava a suprimir aquestes activitats, pel qual aquests Jocs, van emmudir durant molts segles, després de tanta bellesa presenciada.

La resta per a la desaparició total d'aquells llegendaris paratges, i dels seus emblemàtics escenaris esportius, es van encarregar de realitzar-lo, els fenòmens climatològics, en forma de terratrèmols, desbordaments de rius, inundacions, incendis etc., com així mateix pels conflictes polítics, ètnics i religiosos, que es van anar succeints.

UNA LLARGA ETAPA PER A RECUPERAR ELS JOCS

Evangelios Zappas

Es va haver d'esperar fins als segles XVIII i XIX, per començar a recuperar i regular tot aquell cabal d'activitats esportives, que la història, ens recorda. Uns lleus moviments atlètics, tant a Grècia, com en alguns països europeus i les Illes Britàniques, van ser suficients per començar a caminar, per poder d'assolir aquest objectiu.

Els primers documents que existeixen, ja ens parlen d'unes competicions, que eren anomenades, com els "Jocs Olímpics Antics" organitzats després de més de 14 segles, per un multimilionari grec, resident a Romania, Evangelios Zappas, que a la seva manera, va ser l'iniciador per a la recerca d'aquest desig.

Aquests singulars Jocs, se'n van desenvolupar durant els anys 1859-1870-1875, però l'èxit no els hi va acompanyar, per la desconfiança que generava a la resta del món, aquesta recuperació gairebé impossible, d'aquells llegendaris Jocs.

En el moment de la seva mort, Evangelios Zappas, va llegar tota la seva fortuna, perquè es pogués recuperar, en un futur aquest somni que sempre va tenir en ment.

Es a partir d'aquest instant, quan apareix la figura del Baró Pierre de Coubertín, l'artífex dels actuals Jocs de l'Era Moderna

QUAN APAREIX LA JAVELINA EN L'ERA MODERNA

Els primers símptomes d'aquest despertar, van succeir als països escandinaus, de forma molt concreta a Finlàndia, on durant dècades va ser considerada com la prova més emblemàtica de totes del calendari atlètic. Molts anys abans, de l'aparició de la Federació Internacional (IAAF), ja s'havien desenvolupat moltes competicions, quedant registrada com a primera marca, la d'un atleta finlandès Mauritz Mexmontan, quan el 7 de setembre de 1883, realitza a Hèlsinki, un llançament de 30.58 metres.

El suec Eric Lemming, doble campió olímpic. 10 vegades recordista mundial i primer referent mundial de la especialitat.

Des d'aquesta data fins a l'any 1953, el domini dels atletes escandinaus va ser absolutament aclaparador, dominant tots els llistats mundials. Els noms dels finlandesos Karhu, 29.67m. el 1884, Hannes Wasenius, 35.92m. el 1884, Hjalmar Fellman, 37.82m. i Emil Nässing, 38.75m. ambdós el 1891, no sols són els primers referents, si no tanmateix, una nostra de que vendria més tard.

Els seus grans successors, tots ells, igualment dels països nòrdics, van anar acaparant tots els registro, títols i plusmarques, segons les èpoques, que es van anar succeint, fins arribar a l'any 1953.. En aquesta llarga hegemonia van sobresortir de forma destacada, el suec Eric Lemming, amb millor marca del segle XIX, doble campió olímpic a Londres i Estocolm, el 1908 i el 1912 respectivament, i primer plusmarquista mundial, reconegut per l'IAAF, en el curs aquest últim any.

Aquests grans referents de l'època moderna, van ser motiu per a que els finlandesos, Jonni Myyrä, el suec Eric Lundkuist i el gran Matti Järvinen, tots ells guanyadors de Medalles d'Or de les quatre olimpíades consecutives que se celebrarien, després d'Estocolm, en Anvers al 1920, París al 1924, Amsterdam al 1928 i Los Angeles al 1932, augmentessin encara més, aquesta gran superioritat nòrdica

Yrjö Nikkanen

El gran Matti Järvinen, va aconseguir rebaixar 10 vegades consecutives el record mundial, assolint un llançament de 77.23m. a Hèlsinki, el 18 de juny 1936, al qual va succeir un altre atleta finlandès Yrjo Nikkanen, amb un tret de 77.87m.. a Karhula, el dia 25 d’agost de 1938, que tornaria a millorar, dues mesos més tard a Kotka, fins arribar als 78.70m registre que va ser considerat. com a record universal fins l’any 1953.

Per primera, un atleta no escandinau, l'americà "Bud" Held va ésser, el que el va succeir al llistat de plusmarques mundials, aprofitant les noves tècniques de fabricació d'aquests artefactes, el qual amb un nou model, súper aerodinàmic fabricat pel seu germà, va trencar aquest gran domini dels atletes del nord d'Europa, amb un llançament de 80.41 m a Pasadena el dia 08 de juliol de 1953, marca que en superaria en unes altres dues ocasions, fins a arribar als 81.75 a Modesto, el 21 de maig de1955, alhora que es crearia una gran controvèrsia mundial, amb aquest nou model.

Matti Järvinen

Aquesta nova javelina fabricada, entre un allitada d'alumini i fibra, tenia el seu punt de gravetat situat, lleugerament més enrere, del que fins llavors s'havia utilitzat, per la qual cosa, amb el seu nou disseny, els seus vols eren cada vegada més alts i distants, fins a arribar a uns extrems summament perillosos, per a la integritat física dels espectadors, d’alguns estadis segons, la seva capacitat.

Vista aquesta inesperada circumstància, urgia per part de l'IAAF una nova revisió en la fabricació d'aquest model, per evitar que més endavant, poguéssim registrar-se majors mals, pel qual es va obligar moure el seu centre de gravetat més cap endavant., per escurçar el seu vol, que s’estimava que podia ser d’un 20% més curt.

El llançament de l'alemany de l'Est Uwe Hohn, de 104.80 metres a Berlín el 20 de juliol de 1984, va ser disparar totes les alarmes i tota la paciència de l’IAAF, precipitant aquesta ràpida decisió.

La conclusió definitiva, va arribar el dia 1 d'abril de 1986, quan es va decidir arxivar tots els registres obtinguts, fins a finals desembre d’aquest esmentat any. Però no seria fins el Congrés de l’IAAF celebrat a Tokio al 1991, quan es va decidir, una vegada estudiats i reconeguts, tots els registres posteriors a 1986 donar validesa com a primer record oficial del món, a la marca de l’anglès Steve Backley quan a Londres va efectuar el dia 29 de juliol de 1990, un tret de 89.58m. al qual va succeir el finlandès Seppo Räty, que amb 96.91 a l’any 1991, donaria pas al txecolovac Ján Zelezny, que amb un fabulós llançament de 98.48m. aconseguiria a Jena, el dia 25 de maig de 1996, l’actual record del món.

Però en aquest mateix període, ja existeixen com es pot observar, al llistat All Time, inserit al final d'aquest document, altres grans atletes, amb una contínua successió de registres de gran categoria, impensables en dècades passades, Però les noves tècniques i els nous formats, mai no es detenen, com succeeix en molts altres esports, dels quals el nostre l'atletisme no és aliè als mateixos.

EL MILLOR LLANÇADOR MUNDIAL DE TOTS ELS TEMPS

Jän Zelezny de la República Txeca, el millor llançador del Segle XX tres vegades campió olímpic, i actual plusmarquista mundial

ELS PRIMERS MOVIMENTS A ESPANYA

Però en aquesta llarga cronologia de canvis de javelina, també al nostre país varen tenir, els mateixos problemes amb els estils lliure, el clàssic i del model del 1986, els quals són reflectits, tanmateix als llistats de millors marques, al final de d’aquest document.

En el primer dels estils apareix per primera vegada el nom del basc, Ricardo Astorquia amb un tret de 38.25m. assolit a Bilbao el 23 de desembre de1914, seguit per José Font, que llança 32.00 m a Barcelona, el 19 de juny de1915. A partir d'aquest moment, s'han d'anomenar ja amb la javelina clàssica, a altres referents, com els Ignacio Izaguirre, 42.63 m el any 1921, José Brú., 53.15 m el any 1927, José Luis Celaya, 53.69m. el 1936 i finalment Luis Agosti amb 4.45 m al mateix any, per arribar al gran Pedro Apellániz, que amb 13 títols de Campió d'Espanya, assoleix a Zalla el dia 10 d’octubre de 1948, el seu setè record espanyol consecutiu, quan llança fins a una distància de 63.62 metres, marca que es va mantenir en vigor durant 12 anys, quan. l'aragonès Alfonso Carlos de Andrés, feia un tret de 67.54 metres, a Madrid, el dia 09 de juliol de 1960.

EL QUE PODIA HAVER SIGUT UN DELS MILLORS LLANÇADORS DEL MÓN

Pedro Apellániz

Recordar a Pedro Apellániz, és parlar de l'atleta amb més classe natural, que mai existís a Espanya. Veure llançar l'atleta de Galdácano, era tot un espectacle. Quan subjectava la javelina, per començar el que havia de ser una carrera d'impuls, la qual cosa que contemplaves, era una mica semblant, a un caminar pesat, sense res a veure, amb cap tipus de tècnica, fins arribar al punt límit de llançament, per a contemplar en aquell moment, el cop de braç més impressionant que un es pot imaginar. Al gran Pedro, no li podies parlar de tècnica, ni coses semblants. A ell sol li importava el cop de braç final.

Recordo una vegada, quan el plusmarquista françes Michel Macquet un dels millors llançadors del món, després de veure’l llançar en els "Jocs del Meditarrani” de Barcelona, de l’any 1955, amb el qual vaig coincidir més d'una vegada, pels estadis del nord d’Europa, em va dir un dia. Aquest noi que teniu a Espanya, en un altre país, amb un nivell atlètic superior i un bon entrenador, podia haver estat un dels millors llançadors mundials..

Aquesta asseveració, també la tenia l’ entrenador finlandès, Olli Virho, que va estar entrenant a Catalunya, durant uns mesos, previ a aquests Jocs, opinava gairebé el mateix. Mai no vaig contemplar gens semblant, amb tanta força terminal en el moment de llançar, que gairebé aturat, era capaç d’enviar el dard a més de 63 metres, la qual cosa pocs llançadors de l’actualitat serien capaços de realitzar.

EL LLANÇAMENT AMB L’ESTÌL ESPANYOL

Però no sol era més enllà de les nostres fronteres, on aquest controvertit tema de la javelina, preocupava a tècnics i fabricants, amb els seus nous formats, ja que també a Espanya, hi va haver els seus més i menys, per intentar sorprendre al món, amb el nostre ancestral enginy.

De tots és sabut que al calendari oficial espanyol, hi havia una prova, del llançament de la barra basca, en la qual durant molts anys, va ser d'un total domini dels atletes del nord del nostre país.

Es tractava com ja és sabut d'una barra cilíndrica de ferro, una mica més petita que les javelines clàssiques, amb una grossor semblant, que s'fricciona amb escuma de sabó, per a un millor llisament de la mà, quan l'atleta mitjançant una curta cursa, amb girs continus sempre en línia recta, intentava llançar-la el més lluny possible.

Quan es va començar a conèixer, que ja existien llançaments de prop de 100 metres, a l'estranger, amb les javelines voladores "Held", quan els nostres atletes a dures penes arribaven als 65.00 metres, és quan el nostre llegendari llançador basc Fèlix Erausquin, va intentar, realitzar aquest llançament, amb l'estil de la barra basca, on previs assaigs, gairebé privats, van sorprendre a tot l'àmbit atlètic, quan es va començar a conèixer que a Espanya, existien atletes capaços de llançar més en lla del record mundial, superant inclòs els 100 metres de distància.

UNA FOTO HISTÒRICA DE FÉLIX ERAUSQUIN

El llegendari llançador basc Fèlix Erausquin, en un dels girs previs que es realitzaven, abans de llançar la javelina amb “el estil espanyol”, davant l’atenta mirada de Josep Corominas a l’estadi de Montjuïc, l’any 1956

Els Manuel Clavero, J.A.Iguarán, B.Allende , com així mateix el propi Miguel de la Quadra -Salcedo, que va arribar fins i tot, a llançar més dels 100 metres, la qual cosa es va guardar sigilosament, per intentar explotar i sorprendre a tot l'univers atlètic mundial, en els pròxims "Jocs Olímpics de Melbourne de 1956", que de molt segur, hagués estat el detonador d'una altra gran confusió en aquell moment.

Però pel nostre país, va córrer com una regueró de pólvora, el rumor de que no s'aniria a Austràlia, com a signe de protesta, tanmateix com Holanda, amb motiu de la invasió de les tropes russes, a Hongria, pel qual tot se n'aniria per terra..

Potser coneixedor d'aquesta intenció, del boicot d'Espanya a aquests Jocs, fos el motiu que va induir a Miguel de la Quadra-Salcedo, a presentar-se a París, on en les pistes del Batalló de Jonville, aprofitant un festival atlètic, gairebé treu de l'estadi, la javelina fins al carrer, batent tots els rècords haguts i per haver-hi, la qual cosa va causar una gran revolució en l'IAAF, ja que el reglament atlètic de la mateixa, per cap costat no diu, que no es pugui llançar amb aquest estil.

Molt ràpid es varen prendre mesures. Mai cap llançador de javelina podia realitzant girs, ni deixar de córrer en linear recta, en direcció a l’àrea de caiguda de la javelina. I aquí es va acabar tota aquesta història, de lo que hauria pogut ser la gran sorpresa atlètica de l’any..

Una nota curiosa. Els millors llançadors mundials, van voler experimentar posteriorment, aquest nou estil de llançar, i les seves marques van ser espectaculars, sobresortint el noruec Egil Danielsen, campió olímpic a la capital australiana, amb un tret de 85.71 amb record mundial inclòs, que segons les cròniques, sempre en entrenaments, va arribar a llançar a prop dels 120.00 metres. Quan un pensa el gran enrenou que hi va haver, amb el tema de les “Held”, si això arriba a succeir en plenes olimpíades amb “ l’estil espanyol”, ningú no sap lo que hagués pogut succeir, a l’ intentar sorprendre al món, amb el nostre ancestral enginy.

ELS LLANÇADORS ESPANYOLS AMB NOU MODEL DE 1986

Fins a entrar en vigor la nova javelina, també al nostre país, es va saber aprofitar els avantatges de l' “Held” assolint-se un bon nivell de marques, encapçalant el ránking nacional Fernando Tallón, amb un registre de 81.80 m assolit a Madrid el dia 7 de novembre de 1975., marca que es va mantenir inamovible, fins entrar en vigor el nou model, amb el qual a partir de l'1 de gener de 1986, sol es reconeixerien, les marques que s'ajustaran a la nova normativa internacional.

Serà a partir d'aquesta data, quan comencen a aparèixer nous noms, com Julián Sotelo, actual plusmarquista d'Espanya, de Gustavo Dacal, Carlos Pérez, Alejandro García i Raimundo Fernández, tots ells per sobre dels 76 metres, els quals registres es poden contemplar, al final d'aquest document, a dos llistats diferents, segons els models i característiques reconegudes per l'IAAF.

DOS GRANS CAMPIONS EN DUES POQUES DIFERENTS

Fernando Tallón		Julian Sotelo

EL CAS DACAL, QUE MAI HAGUÉS DEGUT DE SUCCEIR

Si no hi havia pocs temes per matisar, en aquesta complicada especialitat, per tot l'àmbit internacional, ara en el nostre país, per no ser menys, ens creem el nostre propi.

L'aparició després d'un llarg contenciós de prop de 7 anys, entre el llançador gallec Gustavo Dacal i la Federació Espanyola d'Atletisme, va motivar que aquest tema, lamentablement, hagués de passar per diferents estaments judicials, fins a arribar al Tribunal Superior.

La sentència que va dictaminar aquesta Institució Superior, va ser reconèixer que la petició de Gustavo Dacal, reclamant el record espanyol, assolit a Pontevedra el 5 d'Abril de 2003, amb un llançament de 78.88 metres, superior en 10 centímetres, a l'actual, del càntabre Julián Sotelo, havia de ser atès, atorgant-li el record esmentat nacional, prèvia anul•lació de l'anterior, que datava des del dia 23 de setembre de 1992, amb un registre de 78.78 metres...

Aquest record de Gustavo Dacal, no va ser homologat per la Federació Espanyola, per considerar que la seva pròpia javelina, no complia, amb la normativa reglamentaria, per no efectuar la seva homologació oficial, que uns afirmen es va efectuar, mentre que d'altres, ho neguen. D'altra banda, segons altres versions, per crear més confusió, afirmen, que l'atleta no complia amb l'obligació de portar, l'equipament oficial del seu club.

Però fins i tot, mentre la Federació Espanyola d'Atletisme, no dicti el seu veredicte, la plusmarca espanyola, continuarà sent propietat de Julián Sotelo. L'estrany, i el que costa d'entendre, és que els Jutjats de Primera Instància, puguin, introduir-se en les profunditats dels reglaments esportius.

Una cosa es molt clara, totes les Federacions Esportives, depenen majoritàriament, dels dictats dels seus respectius organismes internacionals. Solucionar problemes al marge d’ells, es bastant problemàtic.

EL MILLOR LLANÇADOR ESPANYOL DE L’ACTUALITAT

El llançador gallec Gustavo Dacal

Els  grans referents dels  Segles XIX - XX

Millor del Segle XIX	Eric Lemming	SWE	49.32	Göteborg	18- 06-1899
Millor del Segle XX	Jan Zelezny	CZE	98.48	Jena	25-05-1996
1e. Campió Olìmpc	Eric Lemming	SWE	54.83	Londres	15- 07-1908
1e Campió Mundial	Detlef Michel	GDR	89.48	Hèlsinki	14-08-1983
1ª  Plusmarca Olímpica	Eric Lemming	SWE	54.83	Londres	15-07-1908
1ª  Plusmarca Mundial	Eric Lemming	SWE	62.32	Estocolm	29-09-1912

Plusmarquistes olímpics, mundials i continentals

Record Olímpic	Andreas Thorkildsen	NOR	90.57	Pequin	23-08-08
Record Mundial	Jan Zelezny	CZE	98.48	Jena	25-05-96
Record d’ Europa	Jan Zelezny	CZE	98.48	Jena	25-05-96
Record d’ Amèrica	Breaux Greer	EUA	91.29	Indianápolis	21-06-07
Record d’ Àfrica	Marius Corbett	RSA	88.75	Kuala Lumpur	21-09-98
Record d’ Àsia	Kazuhiro Mizoguchi	JPN	87.60	San José	25-05-89
Record d’ Oceania	Jarrod Bannister	AUS	89.02	Brisbane	29-02-08

Cronologia de tots els campions olímpics de la Era Moderna

Londres	1908	Eric Lemming	54.83	SWE
Estocolm	1912	Eric Lemming	60.84	SWE
Anvers	1920	Jonni Myyrä	65.78	FIN
París	1924	Jonni Myyrä	62.78	FIN
Amsterdam	1928	Eric Lundkuist	66.60	SWE
Los Ángeles	1932	Matti Jarvinen	72.71	FIN
Berlín	1936	Gerhard Stock	71.84	GDR
Londres	1948	Tapio Rautavaara	69.77	FIN
Hèlsinki	1952	Cyrus Young	73.78	EUA
Melbourne	1956	Egil Danielsen	85.71	NOR
Roma	1960	Victor Tsybulenko	84.64	URS
Toquio	1964	Pauli Nevala	82.66	FIN
Mèxic	1968	Jänis Lusis	90.10	URS
Munic	1972	Klaus Wolfermann	90.84	GER
Montreal	1976	Miklos Nëmeth	94.58	HUN
Moscú	1980	Dafnis Kula	91.20	URS
Los Ángeles	1984	Arto Härkönen	86.76	FIN
Seül	1988	Tapio Korjus	84.28	FIN
Barcelona	1992	Jan Zelezny	89.66	CZE
Atlanta	1996	Jan Zalezny	88.16	CZE
Sydney	2000	Jan Zelezny	90.17	CZE
Atenes	2004	Andreas Thorkildsen	86.50	NOR
Pequín	2008	Andreas Thorkildsen	90.57	NOR

Cronologia de  tots els campions mundials

1983	Hèlsinki	Detlef Michel	89.48	GDR
1987	Roma	Seppo Räty	83.54	FIN
1991	Tokio	Kimmo Kinnunen	90.82	FIN
1993	Stuttgart	Jan Zelezny	85.98	CZE
1995	Göteborg	Jan Zelezny	89.58	CZE
1997	Atenes	Marius  Corbett	88.40	RSA
1999	Sevilla	Aki Parviainen	89.52	FIN
2001	Edmonton	Jan Zelezny	92.80	CZE
2003	París	Sergei Makarov	85.44	RUS
2005	Helsinki	Andrus Värnik	87.15	LET
2007	Osaka	Tero Pitkämaki	90.33	FIN
2009	Berlín	Andreas Thorkidsen	89.59	NOR

Cronologia dels 10 millors atletes del món  “All Time”

Jan Zelezny	CZE	98.48	Jena	25-05-1996
Aki Parviainen	FIN	93.09	Kuorfane	28-06-2000
Sergey Makarov	RUS	92.61	Hamburg	12-06-2002
Raymon Hecht	GER	92.60	Oslo	21-06-1995
Konstadinos Gatsioudis	GRE	91.69	Kuorfane	24-06-2000
Andreas Thorkildsen	NOR	91.59	Oslo	02-08-2006
Tero Pitkamaki	FIN	91.53	Kuorfane	26-06-2005
Steve Backley	GBR	91.46	Auckland	25-01-1992
Breaux Greer	EUA	91.29	Indianápolis	21-06-2007
Vadimc Vasilevskis	LAT	90.73	Tallin	22-07-2007

Els 10 millors atletes espanyols  “All Timó” ( Model antic fins el  31-12-1985 )

Fernando Tallón	81.80	Madrid	07-11-1975
Gonzalo Juliani	80.82	Madrid	02-07-1977
Manuel de Miguel	75.38	Barcelona	10-08-1979
Miguel Cánovas	75.04	Marsella	25-07-1979
Antoni Laco	73.86	València	01-05-1983
Antonio Sánchez	73.78	Barcelona	25-04-1983
Alfonso C. de Andrés	73.72	Istanbul	08-08-1965
Juan José  Rosell	73.00	Madrid	27-07-1985
Octavio Cotaina	72.92	Madrid	10-06-1984
Augusto Lao	72.28	Barcelona	10-08-1979

Els 10 millors atletes  espanyols   “All Time” ( Model actual  des de  01-01-1986 )

Julian Sotelo	78.78	Pamplona	23-09-1992
Gustavo Dacal	77.86	Pontevedra	20-07-2003
Carlos Pérez	77.36	València	04-05-1996
Alejandro García	76.22	Vitòria	01-05-1999
Raimundo Fernández	76.00	Narón	19-08-2000
José  Manuel Hermoso	75.76	Oviedo	03-04-2000
Rafael Baraza	75.11	Pamplona	28-06-2008
Antonio Esteban	74.91	Coslada	10-04-2009
Jose Manuel Vila	73.87	Barcelona	01-08-2009
Edward Veranes	73.34	Pamplona	29-07-2000

Els millors atletes  espanyols per dècadas

1910 - 1919	José  Font	32.00	Barcelona	19-09-1915
1920 - 1929	José  Brú	53.16	Tarragona	28-08-1927
1930 - 1939	Luis Agosti	54,45	Barcelona	11-07-1936
1940 - 1949	Pedro Apellániz	63.62	Zalla	10-10-1948
1950 - 1959	Pedro Apellániz	63.57	Portugalete	26-10-1959
1960 - 1969	Fernando Tallón	75.50	Madrid	09-11-1969
1970 - 1979	Fernando Tallón	81.80	Madrid	07-11-1975
1980 - 1989	Julian Sotelo	70.40	Santander	30-07-1988
1990 - 1999	Julian Sotelo	78.78	Pamplona	23-09-1992
2000 - 2009	Gustavo Dacal	77.86	Pontevedra	20-07-2003

Llistats tancats el dia 20-01-2010

Tornar a l'índex

Fonts d'informació:

Arxius de l’AEEA
Recerca per Internet
Arxius de la RFEA
Documentació pròpia