Aquesta pàgina web d'opinions personals oberta pels meus fills, és l'única finestra oberta on he pogut expressar i intervenir directament per tal de donar la meva visió de l'actualitat del nostre atletisme.

REFERENTS HISTÒRICS DELS 3000 METRES OBSTÀCLES MASCULI

ANTECEDENTS  ANÉCDOTICS

Els orígens d'aquesta espectacular prova, van ésser com en tantes altres disciplines atlètiques, a les Illes Britàniques, sent molt freqüent, a mitjan del segle XIX, les carreres hípiques, que es celebraven en camp obert, pels petits poblats, que havia disseminats, entre els verds prats, dels comtats anglesos.

Aquests desafiaments han estat considerats, com el primer pas i el referent, perquè aquestes proves hípiques es reconvertissin, en competicions pedestres, tant de camp a través, (cross country) com en pistes atlètiques (steeplechase).

Estem parlant, de mitjan de l'any 1850, pel que tot allò, que es refereixi, al nostre esport atlètic en aquelles èpoques, tenen les seves anècdotes i les seves petites històries, no sent aliena a ella, la dels 3000 metres obstacles.

Des d'un principi aquests desafiaments, molt populars per aquelles dècades, contaven amb una bona massa de seguidors, que aprofitaven aquests esdeveniments, per a fer les seves tradicionals apostes, a les quals tan addictes eren.

El córrer a cavall per aquells prats i boscos sortejant, tot tipus de desnivells, petites lloms, rierols, etc., no solament era un atractiu espectacle, sinó que molt aviat es van convertir en autèntics reptes, entre diferents clubs, dels quals solament els mes gosats, s'arriscaven a participar. És a partir d'aquesta època, quan les carreres a peu i altres concursos atlètics, troben el seu punt de partida.

Si ens detenim per un instant, en les esmentades proves hípiques, cal conèixer, que quan les distàncies eren de certa consideració, els genets tenien com a guia, per orientar-se, les cúpules dels campanars, de les esglésies dels esmentats pobles, que sobresortint, per damunt dels pujols, que trobaven pels seus recorreguts, els facilitaven, per la seva fàcil visualització, el camí més curt, per a arribar a l'instant final de la competició.

Si a aquests pinacles que en llengua anglesa, es denominen “Steeple”, li afegim la paraula “chase”, entendrem millor, perquè que s'associa a les proves dels 3000 metres obstacles, la dels “3000 metres steeplechase”, tal com són conegudes, en gairebé tots els programes atlètics internacionals. Aquesta podria ser una, de les primeres anècdotes.

La segona ve donada per la participació, en un d'aquests desafiaments, d'un genet que a l' intentar salvar un dels nombrosos obstacles, que va trobar pel camí, va sortir acomiadat bruscament de la seva muntura, per a caure aparatosament al sòl, amb el seu cos ple de blaus, alhora que maleïa i jurava que mai més, tornaria a muntar, en un d'aquests tossuts “potrancos”.

Aquest jove el nom del qual era Halifax Wyatt, estudiant de la Universitat de Oxford, va proposar als seus col·legues, realitzar aquestes mateixes competicions, corrent a peu, amb la variant de posar obstacles artificials, com podien ser tanques o troncs, en diferents trams del seu recorregut.

ELS INICIS D'AQUESTA ESPECTACULAR PROVA

Després de diversos assajos, definitivament l'any 1864, en el poblat de Bisney en Oxfordshire, es va realitzar la primera competició d'aquesta nova especialitat, que precisament, va guanyar aquest mateix estudiant, en competència amb els seus eterns rivals esportius, de la Universitat de Cambridge, sobre una distància d'unes dues milles (3218,72 metres) aproximadament. No és aventurat dir, que amb ella, va néixer una nova especialitat per al nostre esport.

Encara que de forma esporàdica aquesta prova s'anava programant  poc a poc, en els festivals atlètics en pista, encara que sense fossa d'aigua, i amb distàncies molt dispars entre si, a més d'una dubtosa exactitud, referent a la seva longitud, com de l' alçada dels obstacles, per la qual cosa cada competició tenia les seves pròpies característiques. Unes vegades per les pistes de cendra, i altres per la gespa.

Però no seria fins al dia 7 de juliol de 1900, quan un anglès Sydney Robinson, establiria la millor marca mundial oficiosa, a l' aconseguir a Londres, un temps de 11,18”8, per a una distància de dues millas, sense fossa d'aigua, però amb 12 passos de tanques.

S'INTENTA UNIFICAR LES REGLES D'AQUESTA PROVA

Amb la recuperació dels Jocs Olímpics de la “Era Moderna” i l'assessorament del Comitè Olímpic Internacional, aquesta prova es va anar conformant, però no amb la rapidesa que tots desitjaven. És obvi dir, que des d'un principi, va ser acceptada per tots, però les divergències cada vegada eren majors. Solament amb dir que de les cinc primeres edicions dels Jocs, quatre d'elles, van ésser summament polèmiques, ja ens dóna una imatge més que suficient, per a entendre, el difícil que seria arribar a un acord, entre els organitzadors de les mateixes.

En els desastrosos “Jocs de París de 1900”, es van disputar dues proves, amb obstacles, sent una d'elles, sobre la distància de 2.500 metres, amb 13 passos de tanques, però sense fossa d'aigua, que va guanyar el canadenc George Orton amb 7,34”4. En l'altra, sobre una distància de 4000 metres, el triomf va ser per al francès, Jean Rimmer amb 12,58”4.

En els “Jocs de Sant 1904”, amb altre desastre d'organització, aquesta prova sobre una distància de 2500 metres, va tenir 12 passos de tanques, per 5 vegades la fossa d’aigua, on el mig fon-dista americà, Jim Lightbody, va guanyar la seva segona medalla d'or, en uns Jocs amb la marca de 7,35”6.

Un exemple del volum de les divergències, que va haver sobre aquesta prova, la tenim quan uns, volien que es disputés per fora de la pista de cendra, o sigui sobre la gespa, i altres la volien dins de la pista. Tanmateix no ho tenien clar, on se situaria la fossa de l'aigua. Com es pot observar per aquesta històrica fotografia, inserida dalt d’aquests document, sobren els comentaris.

Finalment, en els següents de Londres de 1908, sobre 3200 metres, amb 18 obstacles i 6 vegades la fossa, el guanyador va ser l'anglès Arthur Russell, amb un temps de 10,47”8. Com es pot comprovar, tampoc havia unanimitat per cap costat, a l'hora d'establir unes regles que fossin vàlids per a tots els Jocs.

En cada olimpíada es canviaven les regles, per la qual cosa, en els següents Jocs programats per a celebrar a Estocolm en 1912, es va decidir, amb bon criteri, no celebrar-los, per  evitar agres discussions, que en gens afavorien al moviment olímpic.

Una marca que posteriorment va cridar l'atenció de tots els afeccionats, va ésser l'aconseguida, precisament per l'atleta suec, Josef Ternström, un possible guanyador en els esmentats Jocs de Estocolm, a l’assoli en la ciutat de Malmö, dos anys mes tard, la marca de 9,49”8, el 4 de juliol de 1914., reconeguda posteriorment per la IAAF, com la millor marca mundial, encara que no com record absolut.

A causa del parèntesi provocat per la Primera Guerra Mundial, la cronologia d'aquesta disciplina, no es va poder reprendre, fins a, els “Jocs a Anvers” de 1920, una vegada que el COI i la IAAF, fixessin de forma oficial, la reglamentació que hauria de tenir aquesta prova, per a poder reconèixer les marques, que en el seu moment, haurien de figurar en els llistats de millors registres internacionals.

Es a partir d'aquest instant, quan es va obrir una etapa de ple domini nòrdic, especialment finlandès, que es mantindria, durant sis olimpíades consecutives fins als “Jocs de Londres de 1948”, per a després de diverses alternances, en la possessió de millors marques mundials, entre atletes de diferents països, arribar a la definitiva decisió de la IAAF, per a homologar a partir de l'any 1954, totes aquelles marques, que poguessin ser considerades com records mundials, si es complien amb els requisits legals.

COMENÇA L'ERA OFICIAL DE LA FEDERACIÓ INTERNACIONAL

Cal conèixer, que les marques assolides  en pistes de 500 metres, com les de Barcelona o Colònia , com així mateix, París, amb alguna de 450 metres, els passos de les tanques i de la fossa d'aigua, no sempre eren iguals per a tots, per la qual cosa els registres, sempre tenien un valor molt diferenciats, segons els estadis, on se solien celebrar aquestes competicions.

Després d'una etapa de total domini nòrdic (1924 a 1948), amb els finlandesos Ritola, Loukola, Iso-Hillo, el suec Sjöstram, com així mateix en alguna ocasió, el llegendari Paavo Nurmi, es va entrar a una altra època, on el domini en aquesta especialitat es va repartir, fins a l'any de 1968, entre atletes de diferents països europeus, que van assolir plusmarcas i títols olímpics, amb marques que ja començaven a tenir una rellevant qualitat.

Va ésser a partir de l'esmentat any 1954, quan es va decidir, que solament s'homologarien les plusmarcas, que s'obtinguessin en pistes de 400 metres, amb 28 passos de tanques i 7 de la fossa d'aigua, amb una alçada dels obstacles, de 0,914, per a totes les competicions internacionals.

La primera plusmarca acceptada per la IAAF, va correspondre a l'atleta hongarès Sándor Rozsnyói, quan a la ciutat de Berna, va assolir la marca de 8,49”6 el 28-08-1954, amb motiu dels Campionats d'Europa. Aquest gran atleta va tenir dos anys més tard, dos grans decepcions, durant el curs dels “Jocs Olímpics de Melbourne” de 1956.

Una la més important, la invasió del seu país, per les tropes russes, amb la incertesa del que lis podia succeir a als seus familiars. L'altra, la deterioració de tota la seva il·lusió, posada després de llargs períodes de preparació, per a arribar a la possibilitat, de guanyar el guardó més gran, que pot desitjar un atleta, que no és altre, que coronar-se com campió olímpic, com tots els entesos li van vaticinar.

De totes maneres a punt va estar de penjar-se la medalla d'or, en un atapeït fred a fred, amb el noruec Ernst Larsen, que a punt van estar d'ensopegar, havent de deixar lliure la part esquerra de la pista, perquè això no succeís, la qual cosa va aprofitar per passar per la seva esquerra, segons van dir de forma irregular, l'anglès Chris Brasher, que va arribar primer a la meta.

Aquest final va tenir la seva polèmica, per unes protestes que van motivar la desqualificació de l'anglès, donat que propi Rozsnyói reconeixent, que no va haver tal irregularitat, el jurat no va tenir més remei, que rectificar per a  proclamar a l'atleta britànic, com a legítim guanyador, sent la medalla d’argent, per a l'atleta hongarès, i la de bronze per al noruec Ernst Larsen. Amb aquest triomf els anglesos van recuperar l'hegemonia que sempre, segons ells, els corresponia.

S'ha de dir, que en senyal de protesta per aquesta invasió, tant Espanya, com Holanda, van renunciar a estar present, en aquests Jocs, mentrestant Hongria, la nació agredida, no va faltar a la cita olímpica. Els perjudicats, els esportistes, que a priori teníem l'oportunitat, d'ésser presents per primera vegada, en uns Jocs Olímpics. Però sens dubte, aquells eren uns altres temps...

QUAN AQUESTA PROVA ARRIBA A LA SEVA MÀXIMA BRILLANTOR

Però va ésser als “Jocs de Mèxic” de l'esmentat any 1968, quan van fer la seva aparició els atletes africans, amb el keniata Arnos Biwott, guanyant la primera medalla d'or en aquesta prova, en uns Jocs Olímpics, amb el registre de 8,51”02.

Per a donar-nos una idea de l’aclaparat superioritat dels atletes africans en aquesta disciplina, la trobarem si entrem en els llistats internacionals, on veurem que de les 10 últimes olimpíades disputades, des dels Jocs de la capital mexicana, 8 van ser per als especialistes del mateix continent africà.

Però encara hi ha més. Si entrem en el ronquin mundial “all time”, trobarem, que els 15 primers, classificats, tots són del mateix continent i del mateix país Kenya, que  dominaria absolutament, totes les grans competicions internacionals.

Igualment si parlem dels Campionats Mundials, trobarem, que de les 12 edicions celebrades fins a la data, 10 dels guanyadors, tornen a ser atletes keniatas. Parlar de noms seria interminable. Solament amb visualitzar les taules estadístiques, inserides al final d'aquest documenti, són la prova més eloqüent, per a conèixer amb tot detall, aquest gran domini que exerceixen, actualment els atletes africans.

ESPANYA TAMBÈ ES PRSENTE EN AQUESTA PROGRESSIÓ

El nostre país, com ja és tradicional, comença a ensenyar la seva identitat atlètica, quan es comença a parlar d'estadístiques, que no es d’altre, que un considerable retard, que en algunes disciplines és abismal, la qual cosa provoca en determinades èpoques, la seva inexistència, en qualsevol ránking allèn les nostres fronteres.

Després d'uns primers moviments, al voltant dels anys 1920 i 1930, documentats pel nord del nostre país i Catalunya, la primera referència ho podem fixar en l'atleta aragonès Angel Mur, quan va ser reconegut per la Federació Espanyola, com primer plusmarquista espanyol, per la seva marca de 9,46”0 aconseguida en l'Estadi de Montjuïc de Barcelona, el dia 10 de juny de 1934.

ELS PIONERS A ESPAÑA, DE DUES ÈPOQUES MOLT DIFERENTS

Angel Mur en 1930 Damunt  la gespa de Montjuïc		Constantino Miranda-1948 Trofeu  olímpic  “Fair Play”

Solament una dècada més tard comencen a sorgir els noms del madrileny Antonio Goméz Urtiaga, del català adoptiu Constantino Miranda, un atleta oriünd de La Rioja, que va aconseguir marques molt acceptables als anys de 1940-50, lo qual li va valer, per ésser present, als “Jocs Olímpics de Londres de 1948”, amb un destacada actuació a la final dels 3000 metres Steeplechase, en la qual, va haver un detall que no va passar desapercebut per cap dels milers d’espectadores, que ompliren de gom a gom l’estadi de Wembley. Va succeir, que un atleta que anava davant seu, va caure al sòl, parant-se per a ajudar-li a aixecar-se per continuar la prova, lo qual li va valer l'ovació de la jornada, i el premi “Trofeu Fair Play” d'aquests Jocs. L'únic que ha aconseguit un atleta espanyol, a uns Jocs Olímpics.

LA EPOCA DAURADA D'AQUESTA ESPECIALITAT A ESPANYA

Si ens aturem als anys 1950 a 1970, veurem clarament, que els nostres atletes no cessen d'incrementar els rànquings espanyols, destacant, poderosament els noms dels gallecs, José Teixeira amb 9,10”0, de Manuel Augusto Alonso, vuit vegades campió absolut d'Espanya i sis com a recordman cabent-li l'honor de ser el primer espanyol a baixar dels 9 minuts, en els “Europeus d'Estocolm de 1958”, amb la marca de 8,56”2, de Javier Alvarez Salgado, altre dels grans de Galícia, que va aportar molts actius, per a aquesta prova, seguint-lo altres noms tan il·lustres, com Dimas Ramos,Vicente Egido, Antonio Campos, Fco. Sánchez Vargas, Domingo Ramón, els quals, entre d’altres, van tancar,  una brillant etapa de la història d'aquesta prova, abans de l'aparició dels actuals campions, que ja brillen actualment,  en els llistats de marques internacionals.

Luis M. Berlanas		Eliseo Martín		José Luis Blanco

Els noms de Luis Miguel Martin Berlanas, 8,07”44 en el 2002, Eliseo Martín, 8,09”09 en 2003, A.Jiménez Pentinel, 8,11”52 en 1976, són en certa forma, al costat de José Luis Blanco, 8,12”86 en el 2006, la consolidació d'aquesta difícil especialitat a Espanya.

La marca de l'actual plusmarquista espanyol, Luis Miguel Berlanas, li col·loca pel  seu magistral registre, entre els primers 20 atletes mundials de tots els temps, donant-li tota  la brillantor de qualitat, que tant necessitava aquesta especialitat a Espanya.

ELS GRANS REFERENTS D’AHIR, UN EXEMPLE
PELS CAMPIONS D’AVUI

El pas de la fossa  als Jocs  Olímpics de Melbourne, amb  l‘ angles Chris Brasher, medalla d’ or, al cap del grup

Grans referents històrics dels segles XIX – XX - XXI

1e Campió olímpic	1900	George Orton	7,34”4	París	CAN
1e Record olímpic	1900	George Orton	7,34”4	París	CAN
1e Campió  mundial	1983	Patriz Igd	8,15”06	Hèlsinki	FRG
1e Record mundial	1954	Sándor Rozsnyói	8,49”6	Berna	HUN
Millor marca del segle XX	2004	Saif Saaed Shanheen	7,53”63	Brussel-les	QTA

Plusmarques olímpicas, mundials i continentals

Record olímpic	Julios Kariuki	KEN	8,05”51	Seül	30-09-1988
Record mundial	Saif Saaeed Shaheen	QTA	7,53”63	Brussel-les	03-09-2004
Record d’ Amèrica	Damiel Lincon	EUA	8,08”82	Roma	14-07-2006
Record d’ Africa	Brahim Boulami	MAR	7,55”28	Brussrl-les	24-08-2001
Record d’ Europa	Bouabdellah Tahri	FRA	8,01”18	Berlín	18-08-2009
Record d’ Asía	Saif Saaeed Shaheen	QTA	7,53”63	Brussel-les	03-09-2004
Record d’ Oceanía	Peter Renner	NZL	8,14”05	Coblenza	29-08-1984

Cronologìa de totos els campions olímpics de la “Era Moderna”

Atenes	1896	No se celebraron	-----	-----
París	1900	George Orton  (2500 m.)	7,34”4	CAN
París	1900	Jean Rimmer ( 4000 m. )	12,58”4	FRA
Sant Louis	1904	Jim Lightbody( 1900 m. )	7,39”6	EUA
Londres	1908	Artur Russell ( 3200 m. )	10,47”8	GBR
Estocolm	1912	No se celebraron	------	-----
Anvers	1920	Percy Hodge	10,00”4	SWE
París	1924	Vilho Ritola	9,33”6	FIN
Amsterdam	1928	Toivo Loukola	9,21”8	FIN
Los Angeles	1932	Volmari Iso - Hollo	10,33”4	FIN
Berlín	1936	Volmari Iso - Hollo	9,03”8	FIN
Londres	1948	Tore Sjöstram	9,04”6	SWE
Hèlsinki	1952	Horace Ashenfeld	8,45”4	EUA
Melbourne	1956	Chris Brasher	8,41”2	GBR
Roma	1960	Zdazislaw Kriszkowiak	8,34”2	POL
Tòquio	1964	Gastón Roelants	8,30”8	BEL
Mèxic	1968	Arnos Biwott	8,51”02	KEN
Munic	1972	Kipchoge Keino	8,23”64	KEN
Montreal	1976	Anders Gärderud	8,08”2	SWE
Moscu	1980	Bronislaw Malinowski	8,09”70	POL
Los Angeles	1984	Julius Korir	8,11”80	KEN
Seül	1988	Julios Kariuki	8,05”51	KEN
Barcelona	1972	Matthew Birir	8,08”84	KEN
Atlanta	1976	Joseph Keter	8,07”12	KEN
Sidney	2000	Ezekiel Kembol	8,05”81	KEN
Atenes	2004	Reuben Kosgei	8,21”43	KEN
Pequín	2008	Brimin Kipruto	9,10”34	KEN

Cronologìa de tots els campions mundials a l’ aire lliure

Hèlsinki	1983	Patriz Igd	8,15”06	FRG
Roma	1987	Francesco Panetta	8,08”57	ITA
Toquio	1991	Mosés Kiptanui	8,12”59	KEN
Stuttgart	1993	Mosés Kiptanui	8,06”36	KEN
Göteborg	1995	Mosés Kiptanui	8,04”16	KEN
Atenes	1997	Wilson Boit Kipketer	8,05”84	KEN
Sevilla	1999	Chistopher Koskei	8,11”76	KEN
Edmontón	2001	Reuben Kosgei	8,15”16	KEN
París	2003	Saif Saaeed Shaheen	8,04”39	QTA
Hèlsinki	2005	Saif Saaeed Shaheen	8,13”31	QTA
Osaka	2007	Brimin Kiprop Kipruto	8,13”82	KEN
Berlín	2009	Azekiel Kemboi	8,00”43	KEN

Les 15 millors marques mundials de tots els temps a l’aire lliure

Saif Saaeed Shaheen	QTA	7,53”63	Brussel-les	03-09-2004
Brahim Boulami	MAR	7,55”28	Brussel-les	24-08-2001
Bernard Barmasai	KEN	7,55”72	Colonia	24-01-1997
Mosés Kiptanui	KEN	7,56”16	Colonia	24-01-1997
Reuben Kosgei	KEN	7,57”29	Brussel-les	24-08-2001
Ezequiel Kemboi	KEN	7,58”85	Doha	08-05-2009
Wilson Boit Kipketer	KEN	7,59”08	Zürich	13-08-1997
Richard Kipkemboi	KEN	8,00”89	Berlín	18-08-2009
Bouabdellah Thari	FRA	8,01”18	Berlín	18,08-2009
Paul Kipsiele Koech	ETH	8,01”26	Berlín	18,08-2009
Kipkirui Misoi	KEN	8,01”69	Brussel-les	24-08-2001
Brimin Kiprop Kipruto	KEN	8,02”89	Brussel-les	14-09-2007
Patrick Sang	KEN	8,03”41	Colonia	24-08-1997
Ali Ezzine	MAR	8,03”57	París	23-06-2000
Raymond Yator	KEN	8,03”74	Mònaco	18-08-2000

Les 15 millors marques espanyoles de tots els temps a l’aire lliure

Luis Martín Berlanas	8,07”44	Brussel-les	30-08-2002
Eliseo  Martín	8,09”09	París	26-08-2003
Antonio Jiménez Pentinel	8,11”52	Sevilla	08-06-1976
José Luis Blanco	8,12”86	Huelva	08-062006
César Pérez	8,13”86	Huelva	20-06-2006
Marco Cepeda	8,14”74	Barcelona	25-07-2000
Domingo Ramón	8,15”74	Moscou	31-08-1980
Juan José Torres	8,16”25	Coblenza	29-08-1984
Fco. Sánchez Vargas	8,16”59	Berlín	17-08-1989
Ramiro Morán	8,17”49	Rieti	30-08-1998
Antonio Martinez Sosa	8,19”35	Sevilla	07-06-2003
Rubén Palomeque	8,20”07	Heusden	20-07-2008
Elisardo de la Torre	8,20”44	Barakaldo	08-07-2000
Javier Rodríguez Olmos	8,20”89	Göteborg	09-08-1995
José Antonio Campos	8,21”00	Estocolm	08-06-1976

Els millors atletes espanyols per dècades

1930 - 1939	Angel Mur	9.46”0	10-06-1934	Barcelona
1940 - 1949	Constantino Miranda	9,22”0	04-07-1946	Barcelona
1950 - 1959	Manuel Augusto Alonso	8,56”2	28-08-1958	Estocolm
1960 - 1969	Javier Alvarez Salgado	8,36”4	17-08-1968	La Corunya
1970 - 1979	Antonio Campos	8,21”0	08-06-1976	Estocolm
1980 - 1989	Domingo Ramón	8,15”74	31-07-1980	Moscú
1990 - 1999	Luis Martín Berlanas	8,11”18	28-05-1999	Sevilla
2000 - 2009	Luis Martín Berlanas	8.07”44	30-08- 2002	Brusel·les

(Tots els llistats tancats el 30/09/09)

Tornar a l'índex

Fonts d'informació

Documentació personal
Recerca per Internet
Llibre de Records de l'IAAF
Arxius de la RFEA
Arxius de la AAEA

Setembre de 2009